Steam, en anglès, vol dir Merda

Això és un post protesta per una mala jugada d’una empresa que m’ha tocat molt els collons. Aquest dissabte passat va sortir a la venda el videojoc Call of Duty: Modern Warfare 2, i avui dilluns he pogut aconseguir un forat per anar a comprar-lo. Amb tota la il·lusió del món he adquirit la meva còpia legalment, m’he encaminat cap a la meva llar, m’he disposat a instal·lar-lo al meu ordinador, i… oh! Quina ha estat la meva sorpresa quan he descobert que, a banda de la mala notícia que el joc funciona sota la plataforma on-line Steam, resulta que aquesta no em deixava instal·lar-lo… Perquè segons ells en el meu país el joc no surt fins el dia 12 (dijous)!!!

I jo que he fet, l’he comprat a l’estranger? Me l’he piratejat? Representa que Steam serveix per a això, per evitar la pirateria. Amb l’excusa d’evitar la pirateria posen tota mena de pegues als jugadors. Steam sempre m’ha fet enfadar molt. Primer va resultar que jo i mon pare, que ens encanta jugar a shooters, no podíem jugar en xarxa local (LAN) a un joc pel fet que aquest usava Steam, havíem de comprar-nos-en dos. Després va resultar que ni tan sols podíem jugar-hi a la vegada quan volguéssim, havíem de comprar-ne dos. Però ara resulta que ni tan sols hi podem jugar per separat!

Alço des d’aquí la meva desesperada súplica per a què els desenvolupadors de videojocs se n’adonin, d’una maleïda vegada, que PERJUDICAR ALS CONSUMIDORS LEGALS NO EVITA LA PIRATERIA, NOMÉS LA FOMENTA!, i que el que s’ha de fer és beneficiar a aquells que sí que adquireixen el producte legalment, que no tenen cap culpa de la existència de la pirateria.

Dit això, només em queda dir que tan de bo la empresa Steam s’enfonsi aviat en la misèria més profunda i amarga, i que tots aquells que hagin proporcionat les idees per a totes aquestes traves per als jugadors es vegin de potetes al carrer sense una engruna de pa que dur-se a la boca, els embarguin totes les propietats i les venguin per treure diners per proporcionar al tercer món roba que porti escrit “Steam no ho hauria d’haver fet”.

L’adveniment de la foscor

Aquesta entrada és per parlar d’un dels meus llibres favorits dins la saga de Harry Potter i de com David Yates (director de Harry Potter and the Half-Blood Prince) no ha sabut portar-la a la gran pantalla en l’adaptació que es va estrenar fa uns dies, la que fa 6 de la saga.

És un dels meus llibres preferits de la saga perquè guarda molts misteris, mantenint suspens durant tota la novel·la, i prepara la saga per al seu clímax final, tot mostrant com la foscor s’apodera del món mica en mica i la missió dels protagonistes esdevé cada cop més difícil. Explica l’esclat d’una guerra i molts altres motius pels quals la saga adquireix un to força més adult.

Per altra banda, la pel·lícula té molt bons moments. M’encanta que hagin inclòs l’atac al món muggle del principi, que al llibre només s’esmentava, i moltes altres escenes que m’han agradat. El treball dels actors es veu superat una vegada més, i es nota que s’han fet grans amb aquests personatges. En moltes coses, la pel·lícula guarda gran fidelitat al llibre. Però en altres coses, la pel·lícula perd tots els punts que pogués haver guanyat.

A tall d’exemple per ser el cas més evident i exagerat, citaré la escena de la destrucció del Cau, ca els Weasley. Això no és un spoiler perquè tal cosa no ha succeït mai ni succeirà, i els propis guionistes semblen estar d’acord amb mi. Res d’aquesta escena ocorre en el llibre, s’ho han tret de la màniga, substituint una altra escena que personalment he trobat a faltar que guarda relació amb la Conselleria d’Afers Màgics. No només això, sinó que el fet de la seva destrucció és plenament incompatible amb certs successos del setè llibre. I dic que els guionistes semblen estar d’acord amb mi perquè després d’haver perdut casa seva, a la següent escena sembla que no hagi passat res, tots estan més feliços que un gínjol i mai s’en torna a dir res. Sembla que l’escena estigui ficada allà enmig a la força sense solta ni volta.

I això és un dels grans peròs del film. La fluïdesa de la història és molt baixa, en certs moments tens la sensació d’estar veient un recull d’escenes independents entre sí muntades en ordre arbitrari, i es fa molt difícil discernir, si no coneixes la història per endavant, quan s’acosta aquesta al final. El final és un altre dels punts dèbils de la adaptació. Es troba a faltar una escena molt important d’alta càrrega dramàtica i es troba a faltar molta acció (S’ha obviat cert combat en cert lloc per “similitud amb batalles en les pel·lícules posteriors”… Tan dolents són fent escenes d’acció que no en poden fer dues al mateix lloc i donar-los tocs especials i fer-les clarament diferents? Val a dir que ambdues no s’assemblaven ni per casualitat en la meva imaginació quan vaig llegir els llibres).

Hi ha una cosa que no entenc, però. El director és el mateix que en la anterior pel·lícula, i he de dir que aquesta em va semblar la millor de totes respecte al llibre, la més fidel i la més emocionant a la vegada. En aquella van saber donar-li un toc molt personal que la diferenciava de les altres. Què ha passat en aquesta?

Només em queda dir que David Yates també dirigirà Harry Potter and the Deathly Hallows I i II (la divisió de les quals segueixo sense entendre ni aprovar), i que si els fa els mateixos estralls que ha sofert aquesta, podem dir que estem realment davant l’adveniment de la foscor de la saga cinematogràfica de Harry Potter.

Star Trek

El cinema funciona, com totes les tendències populars, per modes; i aquesta temporada presenta, després d’una sequera bastant pronunciada, frescos aires de ciència-ficció. Aquest any veuran la llum pel·lícules molt esperades, com Terminator 4, Transformers 2, i cap a finals d’any, Avatar, entre d’altres. Però la primera d’aquest conjunt ha estat una nova i renovada seqüela de la saga Star Trek, la onzena, i he de dir que és una molt bona pel·lícula.

És una gran pel·lícula perquè manté l’esperit de la sèrie, però sacrifica gran part de rigor científic en pro de la acció i  la diversió (cosa que tampoc em desagrada, és la menor de les puntades que el setè art ha donat a la mare ciència). Té grans dosis d’acció i el moviment de la càmera tampoc és aquell parkinson frenètic al qual ens tenen acostumats darrerament, i també té bones escenes còmiques que no trenquen el ritme de la narració. A més, el càsting d’actors m’ha semblat excel·lent, amb algunes petites excepcions recorda molt als personatges originals, salvant les distàncies temporals tan a dins la saga com al món real. Però això no és el primer que us diran aquells que, com jo, la hagin vist.

El que us diran (o haurien) és que és perfecte per a aquells que no saben res de la sèrie original perquè la història comença de vell nou sense coincidir amb gairebé res de la història original. Tot i així, per als que sí que sàpiguen algunes coses de la sèrie veuran, quan hagin vist la pel·lícula, que respecta absolutament la història original, no hi fa absolutament cap canvi. Com que no puc dir perquè succeeix aquesta obvia contradicció sense desvetllar res de la història, us convido a veure-la tan aviat com pogueu.

Dragonball Involution

Una altra crítica cruel més a tan criticada pel·lícula de Dragonball Evolution? Correcte.

Es poden fer moltes històries basades en el folklore japonès i fins i tot en els seus mangas i animes, però si t’atreveixes a fer servir el nom de l’anime/manga més famós de la història, has d’estar preparat pel que vindrà. I aquests senyors són plenament responsables d’haver fet el que han fet. Han considerat que l’esperit del original estava completament reflectit en les idees generals d’aquest: Unes esferes màgiques que tothom vol per demanar un desig, un protagonista que en realitat oculta un monstre que es desperta en certs esdeveniments astronòmics (els guionistes han preferit els eclipsis solars a la lluna plena), i un malvat de color verd.

Però no és així. Tot i que mes o menys agafen les idees bàsiques i fan un càsting d’actors que jo trobo adequat, això no evita l’atac directe a molts pilars que conformaven l’original. I no em refereixo a detalls com que en Cor Petit no tingui antenes o que un Ozaru (goril·la gegant en què es transformen els guerrers de l’espai quan miren la lluna) pugui ser controlat per ell, que en Krilin tampoc aparegui o que la mà dreta d’en Pilaf (Mai) sigui una sequaç d’en Cor Petit. Tampoc respecten coses bàsiques de l’original com ara l’ambientació, la innocència i caràcter d’en Goku, el torneig d’arts marcials…

El punt més dolorós de la adaptació es troba en el protagonista: Mentre que Son Goku és un nen que s’ha criat a les muntanyes fins a la mort de son avi i no sap gairebé res del món (no entén coses com ara que a la Bulma no li pengi res entre les cames, ni molt menys que pugui haver gent dolenta que fa mal als demés per benefici propi), el protagonista de la pel·lícula és el típic jove d’institut marginat pels seus companys que un bon dia es venja d’ells amb els seus poders ocults: Res a veure.

Hi ha proves de que volen dur a terme una trilogia. Segons declaracions de Justin Chatwin (Goku a la pel·lícula) ja està escrit el guió de la segona part i se centraria al principi de Dragon Ball Z, amb la aparició de Raditz. En últim instant tot dependrà de la recaptació de taquilla que facin amb aquesta cosa, que sembla ser que tampoc ha estat excessiva.

Podria seguir, però no vull. Opinió general: És una pel·lícula d’entre tantes, sense res especial, per a aquells que no han vist Dragon Ball, per a aquells que sí que ho han fet és una pel·lícula que no mereix aquest títol, i que només és interessant per veure com recreen els personatges i els efectes (i per quedar-se a gust criticant, perquè no dir-ho).

Final Fantasy VII

Avui analitzem un altre clàssic que va calar fons en el meu cor com en el de molts altres. Res es pot dir de Final Fantasy VII que no s’hagi dit ja. Aquest article no és per dir la meva sobre aquesta obra d’art (que també aprofitaré per fer-ho), sinó per fer una crida a tots aquells que no hi heu jugat, i que per casualitats del destí llegiu això, per a què repareu aquest error de la vostra vida.

És el millor de la saga, no ho dic jo, ho diuen els fets, doncs compta amb una pel·lícula, una OVA d’anime, i quatre jocs (preqüeles i seqüeles, dos per a mòbils, un per a PSP i un per a PS2), a cada qual més insultant i mercantilista (hi ha excepcions), que conformen la “Compilation of Final Fantasy VII”. Si no fos el millor, no seria l’únic en què la gent es deixa diners. A més, és considerat un dels millors videojocs de la història (sol aparèixer entre els deu primers llocs dels top 100 històrics).

Tothom que sàpiga en quin costat d’un pad hi ha el joystick de moviment coneix el nom de Sephiroth (Sefirot per a aquells que vam gaudir de la patètica traducció del joc a l’espanyol, i tot i així vam acabar agafant carinyo a expressions com “Allévoy!” per comptes de “¡Allá voy!”). Té, sens dubte, un dels millors guions de tots els videojocs. No és fàcil fer posar la pell de gallina al jugador amb quatre campanades i vuit polígons negres i grisos, però Squaresoft ho va aconseguir amb Sephiroth, fins i tot sense tenir aquest tanta importància a la història del joc com la que molts creuen que té.

Tampoc puc oblidar mencionar l’apartat musical del joc, una banda sonora esplèndida per tractar-se de MIDI, a càrrec del geni Nobuo Uematsu, que a partir de llavors no va fer sinó superar-se amb les posteriors entregues de la saga.

En resum: L’únic realment intel·ligent que pot fer Square per treure més suc d’aquesta entrega és fer un remake a l’alçada de les noves tecnologies sense profanar massa l’original. Serà llavors quan jo em torni a passar Final Fantasy VII per enèsima vegada.

Jak & Daxter

Amb la primera entrada de l’any inauguro nova secció: Videojocs clàssics. Aquest quadrimestre m’està portant més feina de la que desitjaria (i la que desitjo és menys de la meitat de la que la meitat de nosaltres mereixem), i això va en clar detriment de les atencions al blog. Però no és mort! I per això, avui analitzarem una gran saga de videojocs: Jak & Daxter.

Jak & Daxter: The Precursor Legacy va ser el primer joc que vaig tenir per PS2. Va ser dels primers jocs de acció-plataformes en tractar tot el mapa del joc com un continu ininterromput, sense canvis de nivell, cosa que es podria considerar una de les causes de la posterior explosió dels jocs de “món obert”, dels quals parlaré en un altre moment. Jak & Daxter plantejava un joc senzill, anar complint missions (a escollir) fins tenir cert nombre que et permetia passar a la següent zona del mapa, i ho unia amb una història simple: Un dolent que vol fer-se amb el control d’antics poders ocults, i un heroi que no parla, guiat pel seu amic accidentalment transformat en llúdriga-mostela, amb l’objectiu de parar-li els peus a aquest malvat. Tot i així, el joc aconseguia treure’t rialles i emocionar-te, o posar-te nerviós per aconseguir certes missions francament dures. Un dels punts forts del joc recau en la seva ambientació, fen-te passar per mapes molt variats i mantenint sempre el rerefons d’aquells poders antics que Gol (el dolent) volia controlar: El món es mou per forces anomenades Eco, i dividides en tipus segons el color i efecte d’aquesta substància. Una civilització antiga, els Precursor, van aconseguir dominar a la perfecció l’Eco, i després van desaparèixer. Ara tot el món és ple de ruïnes Precursor, i moltes segueixen en plenes capacitats. Aquest és el meu punt preferit: l’ombra sempre constant de grans forces que van dominar el món fa temps i que, tot i desaparegudes temps enrere, encara dominen el transcurs dels esdeveniments.

Aquest rerefons va ser mantingut per les dues grans seqüeles que va rebre el joc. A Jak II: Renegade, els desenvolupadors van transportar la història a un futur llunyà i van inundar la ambientació de tecnologia, armes de foc i una gran ciutat, que va servir una mica d’herència del tipus de joc de Grand Theft Auto, però sense perdre el fil argumental, ara més allunyat dels Precursor i més centrat en els nous problemes del món: Una guerra oberta contra plagues de monstres i molts misteris sense resoldre, tot pigmentat amb les noves capacitats del protagonista: Parlar, i transformar-se en una bèstia de Eco obscur degut a ser capturat i sotmès a un experiment. Tot i l’increment de dificultat en la jugabilitat, el joc no va perdre gens de qualitat.

Finalment va arribar la tercera part, Jak 3, la més espectacular i èpica de totes. La clau d’aquest joc fou que ajuntava en un les històries dels dos anteriors, junt amb la ambientació. La guerra es tornava més crua a la capital, i Jak i Daxter eren desterrats a les estepes degut a corrupcions governamentals, lloc on acabarien per descobrir molt més de la seva pròpia història i de la dels Precursor del que s’imaginaven. Gran acció, amb conducció de vehicles pel desert (i un espectacular Final Boss), moltes més armes, nous poders i tot el que el joc anterior ja tenia, però millorat. Una de les coses curioses que m’agradaria comentar és com n’és de patent el pas del temps entre els jocs, doncs en tots ells pots reconèixer llocs del anterior, a cada qual més degradat.

No puc comentar res dels altres dos jocs que han sortit (Daxter, per PSP, i Jak X, joc de carreres) ja que no els he jugat, però no influeixen massa en els esdeveniments de la saga. Tot i així, ha estat anunciat que s’està desenvolupant una nova seqüela, Jak & Daxter: The Lost Frontier, que durà als protagonistes als confins del món en pro d’esbrinar la causa de la repentina sequera d’Eco, i això implicarà noves armes, nous reptes, i batalles aèries contra pirates entre les illes que conformaran el mapa.

La meitat de les coses que m’agraden d’aquesta saga no les puc dir perquè faria greus spoilers, i trobo que és una saga que s’ha de jugar si us agraden els jocs d’aquest tipus. És un dels jocs que més m’han marcat, i tot i que no en reveli massa en aquest article, se’l mereix, igual que els altres clàssics que aniré analitzant.

Dead Space

Vet aquí la review nadalenca! Com no podia ser d’una altra manera, he triat el joc més violent i gore que ha passat pel meu pc darrerament (perquè dels altres ja n’he escrit, clar), i de pas vull aprofitar per desitjar unes bones festes (encara que nadal i sant esteve ja hagin passat) a tots, tingueu o no motius per gaudir-les. Visca les festes del consumisme que serveixen com a excusa per posar-se sentimentals o, en el meu cas, de bon humor.

Com que no puc començar a explicar el joc pel final perquè encara no hi he arribat (i perquè la tècnica no tindria molta acceptació), començaré pel principi: La nau minera USG Ishimura no respon a les comunicacions i han enviat una nau amb un parell d’enginyers i uns quants militars a solucionar el problema, i un dels enginyers (el protagonista) a més té importants protuberàncies afectives entre la tripulació. Però la truita es gira i cau a terra quan, en arribar, es veuen cruelment atacats per uns éssers molt poc agraciats d’aspecte i mal educats, cosa que duu a la separació repentina de l’equip. A partir d’aquí, tot es va complicant mentre el joc ens porta al llarg, ample i alt de la nau.

El joc té uns gràfics genials, no podria dir que he acabat l’anàlisi sense esmentar-ho. Personalment m’encanta l’aspecte de iluminació i paisatge de les parts de la nau en què es veu l’exterior. Però el gore bastant extrem i la sang i els monstres també s’enduen el palmell en qüestió de textures, i no es poden oblidar els fabulosos menús flotants tridimensionals.

Passant a la jugabilitat, jo l’he trobat francament divertit. Les zones de gravetat zero, les presses per sobreviure en les regions sense aire, la petita estratègia a la que obliguen els enemics (no es pot disparar a sac a tot el que es mogui, has de saber bé on dispares i quan per no malgastar munició) i la impossibilitat de perdre’t per la nau (un bon sistema de seguir la missió activa) són bons testimonis de que no va fluix en quant a jugabilitat. L’únic inconvenient que té el joc (un de molt gros per a qui no li agradi el tipus de control) és que és en tercera persona i és impossible posar-lo en primera, com d’altres jocs d’aquests anys. És un control molt adecuat al tipus de joc de terror, però pot resultar un entrebanc quan es tracta d’eliminar numerosos enemics en un espai reduït. A banda d’això, no tinc cap crítica negativa pel joc. Sistema de compra de munició, armes i millores del personatge és el típic lleuger punt de rol que tampoc sol molestar en cap joc.

I com que sóc dels que sol opinar del guió, tampoc en puc dir res dolent. Potser és una mica típic i gastat, però no puc jutjar fins que n’hagi vist la totalitat. Potser després de fer-ho editi aquest paràgraf, però com que no podrà ser aquest any… Feliç 2009!

Edit: Ja l’he acabat… Puc dir que el guió es correcte, però concentra tota la seva força al final. L’he trobat emocionant i en cap cas m’he quedat encallat (jugant a dificultat mitja) però tampoc ha estat un camí de roses. Una dificultat molt equilibrada, un bon guió, un final força espectacular, una duració més que adecuada (m’ha durat unes 17 hores de joc), i una recompensa per haber-te passat el joc, que sempre s’agraeix molt.

Retorn a Ancaria

Aquest article versa sobre un joc que ha sortit recentment, Sacred 2: Fallen Angel, i que estic jugant darrerament. Com amb tots els jocs dels que escric, m’he esperat a haver-lo jugat una mica bé per comentar-ne res.

Sacred va ser un action-rpg amb els elements comuns a tots els jocs del tipus, força estàndar, que tot i així tenia una jugabilitat molt diferent a la resta. Tot i que en el joc hi ha una missió principal a seguir, l’immensa mida del mapa i la desorbitada quantitat de missions secundàries disponibles condueix a un estil de joc d’anar explorant per la teva conta, fins que no pots treure res més d’una regió i et desplaces per a seguir amb la missió principal. Sacred 2 no s’ha desviat gens d’aquest estil, que tot i que estic segur que és fàcil que a molts no pugui agradar, també té el seu punt.

Un dels atractius de Sacred 2 és la originalitat que han posat en els personatges jugables, doncs tot i tenir un mag, un tanc, un arquer… com gran part dels jocs, aquests estan ben camuflats en coses com un ésser mecànic o un no-mort bastant més fornit de l’habitual. Tampoc puc deixar de citar les montures personalitzades (depenen del personatge escollit), tan necessàries en un món tan vast.

A Sacred 2 el jugador va seguint a la vegada dos camins principals: la història principal, podent escollir entre les campanyes del bé i del mal, i la història determinada per l’heroi. Tot i que sovint les missions secundàries poden resultar còmiques o absurdes, i de vegades contenir algun ou de pasqua (pels quals Sacred és famós, qui hagi jugat al primer potser recorda al seu personatge matant no-morts amb un sabre de llum), però tot i així les missions principals segueixen un argument seriós, que acaba portant a enfrontaments amb final bosses que, tot i que triguen a aparèixer, donen uns bons combats.

Altres peculiaritats del joc són la gran quantitat de pocions que es troben amb efectes diversos (augmentar la experiència rebuda, disminuir el temps de reutilització de les habilitats) les quals cal explotar a fons, i el sistema d’habilitats on tot personatge es pot construir “combos” personalitzats. Respecte als nivells de dificultat, recomano que si heu jugat a algun rpg abans i no us voleu avorrir, escolliu el nivell “plata”, doncs sovint m’he trobat que he acabat tenint massa nivell per al punt del joc en què em trobava en nivell fàcil.

Sobre la Enginyeria Informàtica

Aquest article ve motivat per la recentment apareguda notícia de que el Ministeri de Ciència i Innovació, tot fent les fitxes per als títols de graus i postgraus, ha decidit que la Enginyeria Informàtica no mereix consideració alguna en quan a que és una “matèria transversal”. En altres paraules, volen fer desaparèixer la titulació perquè molta gent sap fer servir un ordinador. A més, reconèixen totes les habilitats de l’enginyer informàtic en la titulació de Telecomunicacions, que és com demanar a un cardiòleg que faci una neurocirugía (Oi que no voldríeu ser el pacient?). Això fa pensar quin tipus de substàncies psicotròpiques deuen consumir els polítics per dir barbaritats tan grans. Amb tot això, m’agradaria aclarir uns pocs conceptes i idees mal enteses:

• El món, sense la informàtica, s’ensorraria. Això és així: La economia sencera, tota la borsa, els sistemes de transports tant a nivell urbà com internacional, les xarxes de serveis com ara els hospitals, i milers d’exemples més, estan gestionats per sistemes informàtics d’elevada complexitat que fan la feina de milions d’homes constantment i amb un recompte d’errors diaris calculable amb una mà. Ja sigui en seguretat bancària com en organització d’expedients mèdics, es necessiten sistemes seriosos dels que hom pugui tenir la seguretat que funcionen. Per tant, és evident que un titulat en telecomunicacions no resulta adecuat per a una feina com aquesta, per a la qual no ha estat preparat.
• La Informàtica no vol dir “saber fer anar un ordinador”. En concret, la informàtica com a ciència i/o conjunt de fonaments matemàtics aplicats a la automatització de tasques i computabilitat de problemes existeix des d’uns trenta anys abans que s’inventés el primer ordinador distribuïble comercialment. Però la enginyeria informàtica no es queda en això, sinó que abasteix un conjunt d’àmbits que van des de mètodes de disseny i administració de sistemes complexes informatitzats (necessaris com hem vist en el punt superior) fins a habilitat en el desenvolupament i implementació d’aquests sistemes.
• La Enginyeria Informàtica, per tant, no dedica 5 anys d’estudis (en un cas molt optimista) a ensenyar a instalar windows i arreglar ordinadors. L’ordinador és una eina que es deriva de la informàtica, i no al revés. Per la seva banda, la Enginyeria en Telecomunicacions no dedica 5 anys d’estudis a ensenyar a instalar routers. Que la gent només vegi això d’ambdúes carreres és tan cert com que també ho fan amb la resta, doncs quan la gent pensa en química només veu matrassos amb líquids de colors dins, per posar un exemple tosc però gens exagerat.
• Com a conclusió tenim dues carreres de 5 anys (5+5 = 10) els coneixements absoluts de les quals volen reconèixer exclusivament als titulats en una de les dues. Això, amb la aplicació imminent del pla de Bolonya, ens deixa amb un Grau en Telecomunicacions que en 4 anys escassos ha de garantir uns coneixements que pel cap baix costa 10 anys adquirir-los. Si no és que han descobert que els alumnes de telecomunicacions poden sobreviure 4 anys sense menjar, dormir, ni fer quelcom que no sigui estudiar, llavors podem dir que: S’han begut l’enteniment, sense deixar-ne ni mica a la copa!

Espero haver proporcionat una mica de llum a tot plegat.

Editat: He esborrat el link a la notícia apareguda a la web del col·legi d’informàtica d’Andalusia ja que exagerava i/o tergiversava certa informació. Tot i que el que dic a l’article crec que és cert, ja que és més aviat una protesta a la imatge que el món té dels informàtics, vull aclarir que el que han fet els polítics és no donar les anomenades “atribucions” a la enginyeria informàtica perquè no és una professió regulada, mentre que han reconegut les competències de informàtica a telecomunicacions, tot i que les competències no tenen el marc legal que sí tenen les atribucions. I el que els col·legis volen és que sigui una professió regulada i a més gestionada per col·legis (lògicament), cosa que no interessa a tothom. El que sí que interessa a tothom, estudiants i treballadors, són les anomenades atribucions, per la qual cosa es farà una manifestació aquest dimecres dia 19 de novembre.

Brisingr

Aquí va una altra notícia curta que serveix com a excusa per a actualitzar una mica això. Per als interessats: Fa pocs dies ha sortit a la venda en català el tercer llibre de la tetralogía El Llegat, composta fins ara per Eragon i Eldest, amb títol Brisingr (Foc en l’idioma dels elfs i també en llengua nòrdica del món real). És una saga que segueixo amb fervor, tot i que el temps d’espera entre llibre i llibre faci oblidar parts de l’argument. No puc culpar l’autor (Christopher Paolini), sé de bona tinta que escriure pot resultar un treball feixuc i lent, més si ho has de fer bé, i molt més encara si es tracta d’un llibre de 700 pàgines. Però la quantitat no és important, ho és la qualitat, i en la meva opinió aquesta saga en té. Si no n’heu llegit res, us la recomano. Si no n’heu llegit res i heu vist la pel·lícula, us recomano que oblideu aquella tosca interpretació i llegiu els llibres.

Vaig llegir Eragon força abans que decidissin fer una pel·lícula, i vaig notar que el tipus de llibre era ideal per dur-lo a la gran pantalla, inclús per fer-ne un joc. Però quan vaig veure la pel·lícula vaig saber que no ho havien fet massa bé. El llibre la supera amb escreix. Sol passar, però no sempre és així (em reitero en l’exemple del universalment conegut Senyor dels Anells).

En fi. De moment seguiré devorant el llibre (vaig tot just pel principi), i a esperar que surti el quart i últim… Ja hi ha ganes.