Indiana Jones

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula “Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall” amb uns amics. Fanàtic com vaig ser, de petit, de la trilogia inicial, no em volia perdre aquesta quarta entrega. Hi havia rumors sobre ella des d’abans que se’ls ocorregués fer-la, i la pregunta que et venia al cap era “I ja podrà en Harrison Ford amb aquestes edats?”. La resposta ha estat afirmativa, tot i que no s’ha salvat d’un parell de brometes per part dels guionistes al respecte.

Els canvis respecte a les tres anteriors són notables. Tot i que segueix sent 100% Spielberg + Lucas (ja entendreu què vull dir si aneu a veure-la), li falta un xic d’Indiana. La idea és correcta, sobretot si es veu la pel·lícula com a desenllaç de la resta de tetralogia, com a un “lligador de caps solts” en la vida del protagonista. L’Indy contra un secret més antic del que hagués pogut imaginar. Com deia, doncs, trobo la idea correcta, l’humor típic no faltarà, l’acció tampoc, i els efectes especials propiciats per les noves tecnologies són perfectes. Però, pel meu gust, falta arqueologia, és una mica previsible, i això trobo que la fa una mica curta.

Amb tot això, us recomano que la aneu a veure (i aprofito per recomanar-vos també Iron Man, abans no la treguin de cartellera), i, després, si no heu tingut el plaer, us convido a veure la trilogia inicial, que, personalment, m’encanta.

Nota: Si la voleu veure en català, aquí a Barcelona només la fan al Heron City i a Lauren Gràcia.

Actualitza ja!

…Digué la veu del poble. I Rohan respondrà.

Després de prop de dos mesos sense tocar el blog -de tant en tant mirant les visites i els comentaris, els quals agraeixo- m’he decidit a postejar i explicar una mica que és de la meva vida, tot i que per condicions que explicaré, l’avanç en l’escriptura de relats s’ha vist paralitzada del tot.

Fa dues setmanes vaig començar a treballar, per primera vegada en ma vida, donant cursets d’informàtica (internet i photoshop) a un casal d’avis. Curiosa feina per començar. Contracte de 44h en total, ben remunerat, dues hores cada tarda excepte divendres. Des de fora, es una feina perfecta per estalviar uns calerons per un PC nou. Des de dins… veus que no només son 44 hores, has de sumar la preparació de les classes, la gestió d’assistència i matèria tractada (online) i el fet que ja n’estic fins la punta… del nas.

Com a conseqüència, ara aprecio molt més les tardes lliures, la gent que t’entén quan dius “obre l’arxiu”, i fins i tot les classes de matemàtiques discretes (dos més dos? -shhht, quatre, però no li diguis a ningú!) em semblen ara més entretingudes. Ho sé, he descobert la sopa d’all, les coses s’aprecien més quan ja no les tens. Per tant, jo crec que es podria demostrar que la felicitat no existeix, que la magnitud en sí és “falta de felicitat”, la qual es pot contrastar amb el passat segons com trobis a faltar certa època, però això no són més que divagacions pseudofilosofoides pessimistes.

Degut a aquesta falta de temps, i que el poc temps que tinc l’utilitzo per fer pràctiques d’estructura de computadors, estudiar per exàmens o programar per programació i estructures de dades (o viciar-me), l’avanç en el guió que prometí antany (per a qui tingui dubtes, aquesta frase és correcta en català) s’ha vist minvat bruscament, a l’espera de prosseguir tan bon punt hi hagi temps i ganes. Concretament, la recta final de la història està resultant lenta d’escriure, tot i estar tota la història lligada en el meu cap. Tan és així que maleiria mil vegades perdre la memòria ara, ja que, a banda dels problemes amb les contrasenyes de les pàgines i de la meva debian, no tenir cap mena de registre escrit de com segueix la història la duria a la seva fi prematura.

I acabo aquest article dient que desconec quan tornaré a actualitzar, que aquest temps serà inversament proporcional al nombre de comentaris que deixeu multiplicat per el coeficient de presses que els que em coneguin em donin, i que fa calor. A reveure!