Mr. Green

Tot i el títol de l’article, aquest no tracta d’herba. M’hauré de guanyar l’afecte dels fumadors de marihuana un altre dia. En realitat tracta de la pel·lícula que he vist aquest vespre: L’increïble Hulk. Es tracta de la segona part de la pel·lícula semi-homònima de l’any 2003. No puc comparar primera part amb seqüela ja que no recordo massa bé la primera, però puc citar l’opinió de l’amic amb el que l’he anat a veure: A la primera t’expliquen el naixement del monstre, així com tota la història relacionada amb son pare, cosa que fa de la primera part una pel·lícula, al seu parer, avorrida.

Si bé és atractiu conèixer la transformació d’home corrent (usualment un científic vist segons els productors estatunidencs) en super heroi, és cert que això es pot veure en totes les sagues de herois de còmic, i degut a la recent proliferació d’aquestes m’atreveixo a dir que comença a avorrir. Aquesta segona part, per contra, consisteix bàsicament en un cúmul d’acció (força trepidant, a més a més, a destacar la persecució del principi del film) i efectes especials.

Sóc completament partidari del cinema amb argument, però em nego a acceptar el setè art sense obres que explotin el sentit d’espectacle per espectacle. Sense pel·lícules com aquesta, seria inútil el sistema dolby surround de les sales combinat amb aquelles pantalles gegants. I és emocionant relaxar-se sense pensar massa mentre un gran home verd et llança trossos d’edifici o un noi amb malles liquida als dolents tot penjant-se dels edificis de la ciutat amb més alta natalitat de super herois del món.

Dues darreres coses a destacar de la pel·lícula: Bona interpretació d’Edward Norton, tot i no assemblar-se en absolut en quant a fisonomia al seu alter ego matxuca-tancs, i gran escena final de la peli (spoiler): Article (castellà).

Una de Filosofia

Per celebrar que pràcticament ja estic de vacances, aquí va una de les meves divagacions filosòfiques.

Algú va dir que el passat ja ha passat, el futur encara ha de venir, i per tant de l’únic que ens hem de preocupar és del present. Jo no hi estic d’acord. Si ens basem en el que diu la física, podem concloure que el temps és més una consequència de l’espai i la propagació dels efectes per ell amb una velocitat, que no pas una dimensió més. Des del punt de vista referencial, això és, fixant-nos només en un punt de referència concret, allò que existeix només és el passat. Ni present, ni futur. En aquell punt arriben les ones, les partícules, i les consequències de tot el que ha passat a l’univers: com més distància, més temps enrere (Si mirem una estrella a mil anys llum de la Terra, estem veient com era fa mil anys).

De manera que es podría dir que el present no és més que el límit (matemàticament parlant) de tot allò que ha succeït. El punt a què tendeixen les consequències unides de tot el sistema. Però aquesta idea no té rigor científic.

Si voleu rigor científic, esmentaré el a-punt-de-finalitzar muntatge de l’accelerador de partícules LHC (Large Hadron Collider), que es troba a la frontera entre França i Suïssa, i que està previst posar en funcionament el novembre d’aquest any. Serà l’aparell d’aquest tipus més potent construït mai, i servirà per posar a prova el Model estàndard de la física quàntica. Això es farà descobrint si existeix el bosó de Higgs, que és una partícula de gran massa que fa quadrar la resta de la teoria. Aquesta partícula explicaria perquè les partícules tenen massa (i què és la massa), i moltes altres coses com ara el perquè de la matèria obscura a l’univers.

Tot i així, hi ha dos científics que han denunciat que el LHC, funcionant a màxima potència (cosa que no farà fins al cap d’un any de funcionar), podría provocar micro forats negres estables que engolirien la Terra, o bé crear fragments de matèria exòtica, que transformarien a la Terra en més matèria exòtica i, de cara als humans, la cosa acabaria igual de malament. Per dir això, presuposen que la matèria exòtica existeix, i que la teoría de la radiació de Hawking és errònia. La resta de científics pensen el contrari. Jo, l’únic que faré al respecte, serà intentar comprar-me l’ordinador nou abans que s’acabi el món.

The Cake is a Lie

Portal és un joc especial que, en el temps que porta al mercat (poc més de mig any) ha aconseguit, per una banda, calar fons al cor de molts gamers, i de l’altra, passar desapercebut per molts més. El fet és que es tracta d’un joc que una vegada domines et pots acabar en una hora i escaig (la primera vegada se sol trigar força més, per això) però tot i ser tan curt és una obra d’art.

Per una banda podem destacar l’originalitat. En un temps en què l’originalitat en els videojocs es basa en mesclar RPG (Role Playing Game) amb FPS (First Person Shooter) i en treure nous MMORPG’s, és bo veure coses com Portal: El jugador disposa d’un dispositiu que projecta portals en superfícies planes de l’escenari creant així una connexió inter-espacial (només dos portals poden ser oberts simultàniament). Això provoca una gestió per part del jugador de les tres dimensions i de certes lleis físiques mai vista. També provoca que el joc no sigui recomanable per a aquells qui es maregen amb el motor gràfic de Half-Life 2, ni molt menys els que es poden marejar amb els jocs d’ordinador en general. Gràcies a tal mecanisme, podem resoldre un seguit de trencaclosques que planteja el joc els quals requereixen primerament una comprensió de l’escenari en què ens trobem. L’objectiu del joc serà, per tant, anar superant aquests reptes de lògica fins arribar al final. La idea original dels portals ve del joc Narbacular Drop, els creadors del qual posteriorment van passar a formar part de VALVe i van refinar la idea fins a enllestir Portal.

Per altra banda, cal destacar la història. Això resulta difícil de fer sense desvetllar els seus secrets. Només diré que és sorprenent la simplicitat amb la que creen una personalitat complexa i misteriosa al temps que introdueixen de manera subliminar la història en el context del Half-Life 2 (tot i que és perfectament comprensible si tal joc no s’ha jugat). Això no ho comprendreu si no heu arribat ben bé al final, però una cosa us puc dir: El joc ha fet famosa la cita que dona títol a aquest article, una cita que, ben mirada, duu molta filosofia darrere.

Vergonya

Vergonya em dona si em diuen “espanyol”. I ràbia. Ràbia perquè quan es tracta de pagar, els de Catalunya som espanyols, però quan es tracta de que ens donin allò que ens pertany, no només som catalans i separatistes, sinó a més “lladres”. Però que em faci fàstic que em diguin espanyol no és perquè jo sigui catalanista. Ambdues coses no són més que una conseqüència directa de la realitat:

Extremadura – Ordinadors per a tothom

En altres paraules, d’aquí poc a Extremadura cada alumne de la comunitat autònoma (tot i la paradoxa que suposa aquesta darrera paraula) disposarà d’un ordinador a les aules i subvencions per a la connexió a Internet (I Zapatero procurarà que tinguin accés suficient a les arques de l’estat per dur-ho a terme), mentre que aquí a Catalunya cada curs els pares han de pagar una mitja de dos-cents euros només per a tenir els llibres de text obligatoris.

No fa falta dir que, a més a més, els diners d’aquestes arques de l’estat surten en molta més proporció de Catalunya (i d’altres comunitats, perquè no dir-ho) que no pas d’Extremadura.

Clarament, això no és més que una mostra de les aberracions que succeeixen en aquest imperi que anomenen democràcia, és una de les puntes de l’iceberg que els qui lideren Espanya s’esforcen en tapar (amb molt d’èxit, per desgràcia), una punta que jo he escollit per casualitat i perquè em toca bastant aprop (estudio informàtica i fins fa dos anys havia estat alumne de centres d’educació públics). Comprendreu més bé què vull dir, si no ho sabeu, si seguiu els enllaços de la pàgina del Racó Català i us llegiu alguns articles més.

Jo no sóc el més adequat per queixar-me d’on van els diners dels treballadors catalans: Només he fet 40 hores laborals a la meva vida. Però mons pares s’han deixat la pell durant molts anys en treballs clarament millorables per procurar-me tot allò que he necessitat, i mal m’estaria no dir-ho.

Comença a ser hora de reclamar el que és de cadascú. Jo no puc fer res més que donar-ne ressò al blog. Potser vosaltres podeu fer quelcom per l’estil, difondre el missatge, com diu algun comentari de l’article. Desconec si servirà de massa, però no intentar-ho segur que no dóna fruit.