Mr. Green

Tot i el títol de l’article, aquest no tracta d’herba. M’hauré de guanyar l’afecte dels fumadors de marihuana un altre dia. En realitat tracta de la pel·lícula que he vist aquest vespre: L’increïble Hulk. Es tracta de la segona part de la pel·lícula semi-homònima de l’any 2003. No puc comparar primera part amb seqüela ja que no recordo massa bé la primera, però puc citar l’opinió de l’amic amb el que l’he anat a veure: A la primera t’expliquen el naixement del monstre, així com tota la història relacionada amb son pare, cosa que fa de la primera part una pel·lícula, al seu parer, avorrida.

Si bé és atractiu conèixer la transformació d’home corrent (usualment un científic vist segons els productors estatunidencs) en super heroi, és cert que això es pot veure en totes les sagues de herois de còmic, i degut a la recent proliferació d’aquestes m’atreveixo a dir que comença a avorrir. Aquesta segona part, per contra, consisteix bàsicament en un cúmul d’acció (força trepidant, a més a més, a destacar la persecució del principi del film) i efectes especials.

Sóc completament partidari del cinema amb argument, però em nego a acceptar el setè art sense obres que explotin el sentit d’espectacle per espectacle. Sense pel·lícules com aquesta, seria inútil el sistema dolby surround de les sales combinat amb aquelles pantalles gegants. I és emocionant relaxar-se sense pensar massa mentre un gran home verd et llança trossos d’edifici o un noi amb malles liquida als dolents tot penjant-se dels edificis de la ciutat amb més alta natalitat de super herois del món.

Dues darreres coses a destacar de la pel·lícula: Bona interpretació d’Edward Norton, tot i no assemblar-se en absolut en quant a fisonomia al seu alter ego matxuca-tancs, i gran escena final de la peli (spoiler): Article (castellà).