Hancock i els motius de les mitologies

Fa una setmana vaig anar a veure la pel·lícula Hancock i, tot i que tard, aqui està el meu review. Us recomano que si teniu ganes de veure-la i no voleu que us desvetlli res, espereu a haver-ho fet per seguir llegint.

Tot i que es tracta d’un film de superherois, Hancock no segueix del tot el model narratiu d’aquest tipus de pel·lícules. Bons moments còmics, una historia amb sorpresetes darrere, i efectes especials. Ho te tot per ser un metratge entretingut i molt recomanable, excepte un petit detall: Falta un duel final més èpic. Sóc fanàtic dels duels decisius, de saber que el món es decideix en una sola batalla, d’aprofitar la ficció de la història per ressaltar la grandesa d’aquesta. Però la pel·lícula em va agradar força.

Un detall de la seva història és un tret que moltes més històries comparteixen i que personalment m’agrada: Explicar característiques de la història antiga, i sobretot de les mitologies, mitjançant l’element fictici que incorpora la història. Posaré dos exemples: A Hancock, el protagonista és un ésser immortal que ha viscut entre els homes des de temps immemorials, i s’esmenta que els han anomenat de tot, inclòs els consideraren déus. Explica les mitologies politeistes, sobretot la grega, que veia als deus amb forma molt humana, i poders molt sobrehumans. O a la pel·lícula (i sèries) Stargate, les piràmides egípcies van ser construides inspirant-se en alienígenes, i aprofitant tecnologies desconegudes en aquella època.

I això em va fer pensar. Aquesta tècnica és fàcil de realitzar en històries situades en el món real, però resulta impossible en mons creats de zero: Per poder explicar el motiu dels mites, necessites que el receptor conegui els mites prèviament, i, ai, si li expliques els mites abans, en la majoria d’ocasions, el receptor, en la seva saviesa, s’ensuma que no li estas explicant allò per pura diversió, sap que ho utilitzaràs després. I així es perd la sorpresa, el toc de “hòstia, era per això que allò passava!” (tot i saber que no va ser així). Excepte, és clar, si ets John Tolkien, que llavors t’inventes la mitologia sencera d’un món, i després no n’utilitzes gairebé res per a la història principal (si se’m permet, en el meu estàtus de fan del Senyor dels Anells, considerar aquesta obra el centre de tota la obra de Tolkien).

Per tancar, un consell: Si heu de crear un món de zero, comenceu per no posar-hi massa cultures diferents.

Bàsic?

Agafa el martell així, i el clau així. Ara pica. Molt bé, així es clava un clau. Aquí tens el pot, perquè puguis fer-ho repetides vegades fins que s’acabin, sense haver de saber quin ve després. Això d’aquí son fustes, això ciment, això maons. Ara estudiarem el model en tres capes: El terra va a baix, les parets al costat i el sostre a dalt. Ara fes-me una casa, i rapidet, que no anem bé de temps. Ai per cert, també necessites bigues… Bé, mira com estan posades a altres cases.

Així és el curset de PHP Bàsic de JEDI. (Prerequisits: PHP, HTML, Bases de Dades, Enginyeria del Software 1, Pràctiques de Programació…)

Però què faig queixant-me? Vaig a picar tecles, o no hi haurà collons de treure la pràctica del curset!

Diablo III

Efectivament, ja és aquí. La primera pregunta que em vaig fer en assabentar-me’n fou si es tractava d’un altre rumor, però no. Aquí ho teniu:

Diablo III

Si sou la meitat de fans que jo del que va ser la obra mestra dels Action-RPG, a partir d’aquest moment (i fins i tot des d’abans) estareu esperant amb candeletes que aquest joc vegi la llum, doncs promet fer allò que ningú més ha pogut fer: Superar a Diablo II. Aquell gran Diablo II que vaig descobrir quan el joc ja es podia considerar vell, i em va entretenir com cap joc d’ordinador ha fet mai, i encara hi seguiria jugant si no fós perquè els mateixos mapes de sempre cansen.

Diablo III es presenta dient que tindrà tot el que el seu antecessor tenia de bo, i algun detall més molt atractiu. Així per sobre citaré gràfics esparverants, accessos directes d’habilitats, pocions “de recollida instantània”, comparativa d’atributs dels objectes (sistema patentat, em penso, pel joc Titan Quest, un joc força bo però molt mal programat), interacció amb l’entorn a nivell destrucció, habilitats precioses i un argument que estic segur que estarà a l’alçada del de la preqüela.

Per als frikis incondicionals de la saga, també es conservaran elements argumental-estètics dels anteriors, com ara personatges (El ja mitificat bàrbar, Deckard Caín, i pel que sembla l’arcàngel Tyrael també), i llocs (Tristàn, el ¡cràter! Arreat).

Però poca cosa més revela la pàgina. Un parell de vídeos que fan caure la baba, i moltes preguntes sense resposta. Merchandising pur i dur. Però no dubto que, quan l’acabin, triguin molt o poc, quedarà patent que és una feina ben feta. I d’això n’estic segur perquè Blizzard no es pot dir que tingui problemes de pressupost. Des del meu blog us dic, oh deu milions de jugadors del World of Warcraft, gràcies! Heu fet possible que aquesta meravella vegi la llum algun dia, igual que han continuat també la “saga” de Starcraft, joc que no he tingut el plaer de provar, però estic al corrent que té una immensa comunitat d’incondicionals darrere.

Quan trigarà en sortir? Ningú extern a Blizzard ho sap. Mesos? Un any? Dos? M’esperaré el que faci falta.

Un parell d’enllaços

Els membres de la Junta Administrativa del blog, que som tres, ego, me, i jo, ens hem reunit i hem decidit publicar un parell d’enllaços interessants:

El primer d’ells, Javierdebe, és un blog d’humor ple d’ironia i que personalment em fa riure molt. Us recomano que en llegiu un trosset per jutjar per vosaltres mateixos, però compte: A mi em va enganxar.

El segon és d’un altre blog, en aquest cas de la associació Proyecto Líquido, que es dedica als relats de ciència ficció, dels quals parla de vegades en el seu blog, però sovint parlen també de ciència sense ficció. En qualsevol cas, em sembla interessant, i si us avorriu, us recomano l’article La Singularidad Tecnológica.

Bona nit!

Universos Paral·lels

Ahir vaig anar a veure Les Cròniques de Narnia: El Príncep Caspian (Tot i que m’agrada posar els títols en català, la vaig veure en castellà), i m’he dit: Com que la pel·lícula dóna per molt poc article, faré una cosa tan original i estranya com mesclar cinefília amb física quàntica. Aquí va el resultat:

Tot i que la vaig trobar millor que la primera, seguia tenint el mateix rerefons infantil, aquesta vegada completament inadequat. M’explico: Es tracta dels mateixos protagonistes, que degut a la diferència de fluxos temporals entre Narnia i el nostre món, han passat a ser uns adults que van viure tot una vida com a reis de Narnia tancats en cossos de nens. Però curiosament només amb un any de vida al Londres de la seva infància en tenen prou per tornar-se uns mocosos irreflexius. I la cosa encara acaba pitjor:
Spoiler!
Al final de la pel·lícula dos d’ells decideixen no tornar més a Narnia. Diga’ls això a tots els creuats que van perdre la vida cercant el calze, a les religions que prometen una vida millor després de la mort (no les cregueu, the cake is a lie, gaudiu del moment, “carpe diem”), diga’ls a tots ells amb quina facilitat un parell de marrecs renuncien a la immortalitat.
Fi de spoiler.
Però com a pel·lícula amb guerra, i algun que altre duel d’espases, no està malament.

La saga de Les Cròniques de Narnia és una de tantes que basa el seu argument en la coneguda teoria de múltiples universos paral·lels (La Brúixola Daurada és una d’aquestes que estan essent portades a la gran pantalla recentment, i en la qual també són nens els protagonistes principals. Deu ser que els forats entre les membranes del multivers deuen ser massa petits com perquè hi passi un adult?).

La coneguda teoria ve de la física quàntica, tot i que alguns científics no la consideren com a tal pel fet de ser massa ambigua com per ser falsejable (demostrar que és incorrecta). En física quàntica, les partícules d’un sistema no posseeixen un estat real, sinó un núvol probabilístic d’estats possibles, i no és fins que no és observada, que adquireix un d’aquests estats (Exemple: Un qubit (representat per exemple per l’spin d’un electró) no val 0 o 1 com un bit convencional, sinó per exemple 43% 0 i 57% 1, i en ser mesurat pot donar 0 o be 1, amb aquestes probabilitats). La teoria d’universos múltiples enunciada per Hugh Everett sosté que per cadascuna d’aquestes resolucions que ocorren en un sistema, es crea un arbre d’universos paral·lels amb totes les possibles solucions. Això, traslladat a sistemes més generals o complexos que els d’un grup de partícules, i veient aquesta probabilitat com a l’atzar inherent a l’univers, ens dona la coneguda idea de que cada possibilitat crea nous universos, i per tant hi ha infinits universos amb totes les possibles realitats. Infinits universos en què no existeixen els homes, infinits en què existeixen i fan guerres amb elfs, infinits en què a l’any 1630 després de Crist l’home trepitja la lluna per primera vegada, etc. sempre que això hagi estat una possibilitat real. Això voldria dir que la major part d’obres de fantasia o de ciència ficció són reals, ja que si hi ha infinits universos en què els elfs existeixen, també n’hi ha infinits en què un dels seus reis es diu Elrond i coneix a un tal Aragorn, i potser també infinits on les lleis físiques siguin diferents i permetin coses com la màgia en el sentit més literari possible.

Mentre no puguem sortir del nostre, però, serà la nostra imaginació la que posi els límits a les històries.