Fa una setmana vaig anar a veure la pel·lícula Hancock i, tot i que tard, aqui està el meu review. Us recomano que si teniu ganes de veure-la i no voleu que us desvetlli res, espereu a haver-ho fet per seguir llegint.
Tot i que es tracta d’un film de superherois, Hancock no segueix del tot el model narratiu d’aquest tipus de pel·lícules. Bons moments còmics, una historia amb sorpresetes darrere, i efectes especials. Ho te tot per ser un metratge entretingut i molt recomanable, excepte un petit detall: Falta un duel final més èpic. Sóc fanàtic dels duels decisius, de saber que el món es decideix en una sola batalla, d’aprofitar la ficció de la història per ressaltar la grandesa d’aquesta. Però la pel·lícula em va agradar força.
Un detall de la seva història és un tret que moltes més històries comparteixen i que personalment m’agrada: Explicar característiques de la història antiga, i sobretot de les mitologies, mitjançant l’element fictici que incorpora la història. Posaré dos exemples: A Hancock, el protagonista és un ésser immortal que ha viscut entre els homes des de temps immemorials, i s’esmenta que els han anomenat de tot, inclòs els consideraren déus. Explica les mitologies politeistes, sobretot la grega, que veia als deus amb forma molt humana, i poders molt sobrehumans. O a la pel·lícula (i sèries) Stargate, les piràmides egípcies van ser construides inspirant-se en alienígenes, i aprofitant tecnologies desconegudes en aquella època.
I això em va fer pensar. Aquesta tècnica és fàcil de realitzar en històries situades en el món real, però resulta impossible en mons creats de zero: Per poder explicar el motiu dels mites, necessites que el receptor conegui els mites prèviament, i, ai, si li expliques els mites abans, en la majoria d’ocasions, el receptor, en la seva saviesa, s’ensuma que no li estas explicant allò per pura diversió, sap que ho utilitzaràs després. I així es perd la sorpresa, el toc de “hòstia, era per això que allò passava!” (tot i saber que no va ser així). Excepte, és clar, si ets John Tolkien, que llavors t’inventes la mitologia sencera d’un món, i després no n’utilitzes gairebé res per a la història principal (si se’m permet, en el meu estàtus de fan del Senyor dels Anells, considerar aquesta obra el centre de tota la obra de Tolkien).
Per tancar, un consell: Si heu de crear un món de zero, comenceu per no posar-hi massa cultures diferents.
