Spore
19 Octubre, 2008
Molt s’ha parlat ja d’aquest famós joc, i ja feia temps que en volia fer un review. Ara crec que ja el puc jutjar en condicions.
Spore és un joc que ha impactat des del primer avanç publicitari, farà ja dos anys, per la seva originalitat i per venir de l’imaginari de Will Wright, creador del joc The Sims. Des del principi estava cridat a tenir tant d’èxit com aquest, la quantitat d’expansions i seqüeles del qual resulta insultant. Certament, una de les coses que no li manquen a Spore és la originalitat, doncs no és gens fàcil crear un joc que recrea amb tant d’art la evolució de la vida des dels inicis comuns, passant per una civilització basada en la de l’homo sapiens, fins a una conquesta de la galaxia de ciencia ficció.
Però un joc d’aquestes dimensions titàniques en quant a desenvolupament no pot esperar sinó perdre moltes altres coses a canvi.
Les evidències diuen que el punt en què els creadors han posat més esforç ha estat en els editors, tant el de criatures com els de vehicles o el d’edificis. I per aquest motiu he de dir que és el millor punt del joc, el més divertit, original i ben fet (estic segur que podeu fer qualsevol nau espacial que hagueu vist en pel·lícules, sempre que sigui simètrica). L’únic inconvenient que hi ha és aquest: excepte els edificis, tot ha de ser simètric, i la quantitat de parts estarà restringida pel medidor de complexitat de l’objecte.
Passant a analitzar el joc en sí, els famosos cinc estadis (cèl·lula, criatura, tribu, civilització i espai) comparteixen facilitat d’aprenentatge i objectius similars. Tot es basa en conquerir altres ramats, tribus, ciutats o imperis galàctics, podent optar per la força o la aliança. Però des del meu punt de vista de jugador no precisament principiant, veig que molts dels estadis resulten massa simples, i fins i tot curts.
(A dalt, evolució de l’imperi Nebrei, la meva raça principal)
Hi ha gran diferència de dificultat entre els modes normal i difícil, que son els que he provat, fins al punt de que abans el considerava un joc massa fàcil i ara crec que s’agraeix que no passi gairebé res quan mors. Com deia, tots els estadis són força curts, a excepció de l’últim: L’estadi de l’espai és un món apart. En ell es concentra tota la jugabilitat i la dificultat, i tot i que el joc difícilment podria sobreviure sense els altres quatre modes (és divertit veure evolucionar la teva criatura des dels inicis, i poder agafar-li carinyo), molt menys podria sobreviure sense el mode de conquesta galàctica. Recentment he descobert un dels secrets que s’amaga al centre de la galàxia d’aquest joc, gràcies a la tecnología de control dels forats de cuc, i m’ha sorprès la importància que li han donat a la idea de la simetria (no penso desvetllar res més, hi haureu d’arribar vosaltres mateixos!).
En resum: El joc és divertit, sobretot al final, els editors són brillants, però es podria millorar molt. De fet, espero que ho facin.
Totalment d’acord!
Fa tan sols una setmana que el joc va caure a les meves mans i és un dels jocs amb què més he gaudit aquests darrers temps. Ara mateix tinc una raça, la meva principal, viatjant per l’espai, i una altra amb la qual jugue de tant en tant que acabe d’arribar a la civilització.
Els misteris que amaga l’univers son de moment desconeguts per a mi, però espere que no triguen molt a revelar-se’m!
La veritat es que no podia estar més d’acord amb el teu anàlisis.
Feia temps que esperava aquest joc i va caure a les meves mans el mateix dia que va sortir, i aprofitant que encara estava de vacances vaig dedicar-li unes bones sessions intensives.
Val a dir que tal i com comentes, les fases inicials son bastant senzilles i curtes. Recordo que en la meva primera partida vaig decidir avança mitjançant el “bon” rotllo, però la veritat es que hem vaig quedar de pedra quan en l’estat de civilització, per una quantitat ridícula d’esporetes, vaig poder convertir tot el meu planeta de cop a la meva religió !
Això si, el joc certament comença en l’etapa espacial. Fins ara he establert contacte amb més de 30 imperis diferents, n’he extingit 3 o 4 i m’he aliat o absorbit la resta. Recordo que aproximadament al 4 dia i cansat de defensar-me de piratilles espacials i altres mindunguis, vaig decidir fer un picat directe al centre de la Galàxia.
Vaig aprovisionar la nau de armes de destrucció planetària, míssils, cèl•lules d’energia, kits de reparació, kits colonials, torretes de defensa i varies cosetes més i hem vaig disposar a iniciar un viatge que semblava llarg. Collons si ho va ser, maleïts siguin els Glox.
Però va valdre la pena, “Has conocido a Steve, que mas quieres ?”
Un salut des de http://parareru.blogspot.com/
PD: Per cert, soc en Perucho del CRUPC
Gràcies als dos per comentar. És cert el que dius, Perucho, de la anti-corba de dificultat de la etapa de civilització. Comença molt difícil, va disminuint a mesura que conquereixes ciutats i havent-ne obtingut la meitat, ja tens la victòria segura. Això no és res més que l’intent de cobrir tot el joc d’aquesta sensació de l’estadi de cèlula de “Et fas gran i et menjes fàcilment els que abans trobaves grans, però just després et trobes molts més que són encara més grans”. És una idea original, si més no.