Dead Space

Vet aquí la review nadalenca! Com no podia ser d’una altra manera, he triat el joc més violent i gore que ha passat pel meu pc darrerament (perquè dels altres ja n’he escrit, clar), i de pas vull aprofitar per desitjar unes bones festes (encara que nadal i sant esteve ja hagin passat) a tots, tingueu o no motius per gaudir-les. Visca les festes del consumisme que serveixen com a excusa per posar-se sentimentals o, en el meu cas, de bon humor.

Com que no puc començar a explicar el joc pel final perquè encara no hi he arribat (i perquè la tècnica no tindria molta acceptació), començaré pel principi: La nau minera USG Ishimura no respon a les comunicacions i han enviat una nau amb un parell d’enginyers i uns quants militars a solucionar el problema, i un dels enginyers (el protagonista) a més té importants protuberàncies afectives entre la tripulació. Però la truita es gira i cau a terra quan, en arribar, es veuen cruelment atacats per uns éssers molt poc agraciats d’aspecte i mal educats, cosa que duu a la separació repentina de l’equip. A partir d’aquí, tot es va complicant mentre el joc ens porta al llarg, ample i alt de la nau.

El joc té uns gràfics genials, no podria dir que he acabat l’anàlisi sense esmentar-ho. Personalment m’encanta l’aspecte de iluminació i paisatge de les parts de la nau en què es veu l’exterior. Però el gore bastant extrem i la sang i els monstres també s’enduen el palmell en qüestió de textures, i no es poden oblidar els fabulosos menús flotants tridimensionals.

Passant a la jugabilitat, jo l’he trobat francament divertit. Les zones de gravetat zero, les presses per sobreviure en les regions sense aire, la petita estratègia a la que obliguen els enemics (no es pot disparar a sac a tot el que es mogui, has de saber bé on dispares i quan per no malgastar munició) i la impossibilitat de perdre’t per la nau (un bon sistema de seguir la missió activa) són bons testimonis de que no va fluix en quant a jugabilitat. L’únic inconvenient que té el joc (un de molt gros per a qui no li agradi el tipus de control) és que és en tercera persona i és impossible posar-lo en primera, com d’altres jocs d’aquests anys. És un control molt adecuat al tipus de joc de terror, però pot resultar un entrebanc quan es tracta d’eliminar numerosos enemics en un espai reduït. A banda d’això, no tinc cap crítica negativa pel joc. Sistema de compra de munició, armes i millores del personatge és el típic lleuger punt de rol que tampoc sol molestar en cap joc.

I com que sóc dels que sol opinar del guió, tampoc en puc dir res dolent. Potser és una mica típic i gastat, però no puc jutjar fins que n’hagi vist la totalitat. Potser després de fer-ho editi aquest paràgraf, però com que no podrà ser aquest any… Feliç 2009!

Edit: Ja l’he acabat… Puc dir que el guió es correcte, però concentra tota la seva força al final. L’he trobat emocionant i en cap cas m’he quedat encallat (jugant a dificultat mitja) però tampoc ha estat un camí de roses. Una dificultat molt equilibrada, un bon guió, un final força espectacular, una duració més que adecuada (m’ha durat unes 17 hores de joc), i una recompensa per haber-te passat el joc, que sempre s’agraeix molt.

Retorn a Ancaria

Aquest article versa sobre un joc que ha sortit recentment, Sacred 2: Fallen Angel, i que estic jugant darrerament. Com amb tots els jocs dels que escric, m’he esperat a haver-lo jugat una mica bé per comentar-ne res.

Sacred va ser un action-rpg amb els elements comuns a tots els jocs del tipus, força estàndar, que tot i així tenia una jugabilitat molt diferent a la resta. Tot i que en el joc hi ha una missió principal a seguir, l’immensa mida del mapa i la desorbitada quantitat de missions secundàries disponibles condueix a un estil de joc d’anar explorant per la teva conta, fins que no pots treure res més d’una regió i et desplaces per a seguir amb la missió principal. Sacred 2 no s’ha desviat gens d’aquest estil, que tot i que estic segur que és fàcil que a molts no pugui agradar, també té el seu punt.

Un dels atractius de Sacred 2 és la originalitat que han posat en els personatges jugables, doncs tot i tenir un mag, un tanc, un arquer… com gran part dels jocs, aquests estan ben camuflats en coses com un ésser mecànic o un no-mort bastant més fornit de l’habitual. Tampoc puc deixar de citar les montures personalitzades (depenen del personatge escollit), tan necessàries en un món tan vast.

A Sacred 2 el jugador va seguint a la vegada dos camins principals: la història principal, podent escollir entre les campanyes del bé i del mal, i la història determinada per l’heroi. Tot i que sovint les missions secundàries poden resultar còmiques o absurdes, i de vegades contenir algun ou de pasqua (pels quals Sacred és famós, qui hagi jugat al primer potser recorda al seu personatge matant no-morts amb un sabre de llum), però tot i així les missions principals segueixen un argument seriós, que acaba portant a enfrontaments amb final bosses que, tot i que triguen a aparèixer, donen uns bons combats.

Altres peculiaritats del joc són la gran quantitat de pocions que es troben amb efectes diversos (augmentar la experiència rebuda, disminuir el temps de reutilització de les habilitats) les quals cal explotar a fons, i el sistema d’habilitats on tot personatge es pot construir “combos” personalitzats. Respecte als nivells de dificultat, recomano que si heu jugat a algun rpg abans i no us voleu avorrir, escolliu el nivell “plata”, doncs sovint m’he trobat que he acabat tenint massa nivell per al punt del joc en què em trobava en nivell fàcil.