Final Fantasy VII

Avui analitzem un altre clàssic que va calar fons en el meu cor com en el de molts altres. Res es pot dir de Final Fantasy VII que no s’hagi dit ja. Aquest article no és per dir la meva sobre aquesta obra d’art (que també aprofitaré per fer-ho), sinó per fer una crida a tots aquells que no hi heu jugat, i que per casualitats del destí llegiu això, per a què repareu aquest error de la vostra vida.

És el millor de la saga, no ho dic jo, ho diuen els fets, doncs compta amb una pel·lícula, una OVA d’anime, i quatre jocs (preqüeles i seqüeles, dos per a mòbils, un per a PSP i un per a PS2), a cada qual més insultant i mercantilista (hi ha excepcions), que conformen la “Compilation of Final Fantasy VII”. Si no fos el millor, no seria l’únic en què la gent es deixa diners. A més, és considerat un dels millors videojocs de la història (sol aparèixer entre els deu primers llocs dels top 100 històrics).

Tothom que sàpiga en quin costat d’un pad hi ha el joystick de moviment coneix el nom de Sephiroth (Sefirot per a aquells que vam gaudir de la patètica traducció del joc a l’espanyol, i tot i així vam acabar agafant carinyo a expressions com “Allévoy!” per comptes de “¡Allá voy!”). Té, sens dubte, un dels millors guions de tots els videojocs. No és fàcil fer posar la pell de gallina al jugador amb quatre campanades i vuit polígons negres i grisos, però Squaresoft ho va aconseguir amb Sephiroth, fins i tot sense tenir aquest tanta importància a la història del joc com la que molts creuen que té.

Tampoc puc oblidar mencionar l’apartat musical del joc, una banda sonora esplèndida per tractar-se de MIDI, a càrrec del geni Nobuo Uematsu, que a partir de llavors no va fer sinó superar-se amb les posteriors entregues de la saga.

En resum: L’únic realment intel·ligent que pot fer Square per treure més suc d’aquesta entrega és fer un remake a l’alçada de les noves tecnologies sense profanar massa l’original. Serà llavors quan jo em torni a passar Final Fantasy VII per enèsima vegada.