El cinema funciona, com totes les tendències populars, per modes; i aquesta temporada presenta, després d’una sequera bastant pronunciada, frescos aires de ciència-ficció. Aquest any veuran la llum pel·lícules molt esperades, com Terminator 4, Transformers 2, i cap a finals d’any, Avatar, entre d’altres. Però la primera d’aquest conjunt ha estat una nova i renovada seqüela de la saga Star Trek, la onzena, i he de dir que és una molt bona pel·lícula.
És una gran pel·lícula perquè manté l’esperit de la sèrie, però sacrifica gran part de rigor científic en pro de la acció i la diversió (cosa que tampoc em desagrada, és la menor de les puntades que el setè art ha donat a la mare ciència). Té grans dosis d’acció i el moviment de la càmera tampoc és aquell parkinson frenètic al qual ens tenen acostumats darrerament, i també té bones escenes còmiques que no trenquen el ritme de la narració. A més, el càsting d’actors m’ha semblat excel·lent, amb algunes petites excepcions recorda molt als personatges originals, salvant les distàncies temporals tan a dins la saga com al món real. Però això no és el primer que us diran aquells que, com jo, la hagin vist.
El que us diran (o haurien) és que és perfecte per a aquells que no saben res de la sèrie original perquè la història comença de vell nou sense coincidir amb gairebé res de la història original. Tot i així, per als que sí que sàpiguen algunes coses de la sèrie veuran, quan hagin vist la pel·lícula, que respecta absolutament la història original, no hi fa absolutament cap canvi. Com que no puc dir perquè succeeix aquesta obvia contradicció sense desvetllar res de la història, us convido a veure-la tan aviat com pogueu.
