Universos Paral·lels

Ahir vaig anar a veure Les Cròniques de Narnia: El Príncep Caspian (Tot i que m’agrada posar els títols en català, la vaig veure en castellà), i m’he dit: Com que la pel·lícula dóna per molt poc article, faré una cosa tan original i estranya com mesclar cinefília amb física quàntica. Aquí va el resultat:

Tot i que la vaig trobar millor que la primera, seguia tenint el mateix rerefons infantil, aquesta vegada completament inadequat. M’explico: Es tracta dels mateixos protagonistes, que degut a la diferència de fluxos temporals entre Narnia i el nostre món, han passat a ser uns adults que van viure tot una vida com a reis de Narnia tancats en cossos de nens. Però curiosament només amb un any de vida al Londres de la seva infància en tenen prou per tornar-se uns mocosos irreflexius. I la cosa encara acaba pitjor:
Spoiler!
Al final de la pel·lícula dos d’ells decideixen no tornar més a Narnia. Diga’ls això a tots els creuats que van perdre la vida cercant el calze, a les religions que prometen una vida millor després de la mort (no les cregueu, the cake is a lie, gaudiu del moment, “carpe diem”), diga’ls a tots ells amb quina facilitat un parell de marrecs renuncien a la immortalitat.
Fi de spoiler.
Però com a pel·lícula amb guerra, i algun que altre duel d’espases, no està malament.

La saga de Les Cròniques de Narnia és una de tantes que basa el seu argument en la coneguda teoria de múltiples universos paral·lels (La Brúixola Daurada és una d’aquestes que estan essent portades a la gran pantalla recentment, i en la qual també són nens els protagonistes principals. Deu ser que els forats entre les membranes del multivers deuen ser massa petits com perquè hi passi un adult?).

La coneguda teoria ve de la física quàntica, tot i que alguns científics no la consideren com a tal pel fet de ser massa ambigua com per ser falsejable (demostrar que és incorrecta). En física quàntica, les partícules d’un sistema no posseeixen un estat real, sinó un núvol probabilístic d’estats possibles, i no és fins que no és observada, que adquireix un d’aquests estats (Exemple: Un qubit (representat per exemple per l’spin d’un electró) no val 0 o 1 com un bit convencional, sinó per exemple 43% 0 i 57% 1, i en ser mesurat pot donar 0 o be 1, amb aquestes probabilitats). La teoria d’universos múltiples enunciada per Hugh Everett sosté que per cadascuna d’aquestes resolucions que ocorren en un sistema, es crea un arbre d’universos paral·lels amb totes les possibles solucions. Això, traslladat a sistemes més generals o complexos que els d’un grup de partícules, i veient aquesta probabilitat com a l’atzar inherent a l’univers, ens dona la coneguda idea de que cada possibilitat crea nous universos, i per tant hi ha infinits universos amb totes les possibles realitats. Infinits universos en què no existeixen els homes, infinits en què existeixen i fan guerres amb elfs, infinits en què a l’any 1630 després de Crist l’home trepitja la lluna per primera vegada, etc. sempre que això hagi estat una possibilitat real. Això voldria dir que la major part d’obres de fantasia o de ciència ficció són reals, ja que si hi ha infinits universos en què els elfs existeixen, també n’hi ha infinits en què un dels seus reis es diu Elrond i coneix a un tal Aragorn, i potser també infinits on les lleis físiques siguin diferents i permetin coses com la màgia en el sentit més literari possible.

Mentre no puguem sortir del nostre, però, serà la nostra imaginació la que posi els límits a les històries.

Una de Filosofia

Per celebrar que pràcticament ja estic de vacances, aquí va una de les meves divagacions filosòfiques.

Algú va dir que el passat ja ha passat, el futur encara ha de venir, i per tant de l’únic que ens hem de preocupar és del present. Jo no hi estic d’acord. Si ens basem en el que diu la física, podem concloure que el temps és més una consequència de l’espai i la propagació dels efectes per ell amb una velocitat, que no pas una dimensió més. Des del punt de vista referencial, això és, fixant-nos només en un punt de referència concret, allò que existeix només és el passat. Ni present, ni futur. En aquell punt arriben les ones, les partícules, i les consequències de tot el que ha passat a l’univers: com més distància, més temps enrere (Si mirem una estrella a mil anys llum de la Terra, estem veient com era fa mil anys).

De manera que es podría dir que el present no és més que el límit (matemàticament parlant) de tot allò que ha succeït. El punt a què tendeixen les consequències unides de tot el sistema. Però aquesta idea no té rigor científic.

Si voleu rigor científic, esmentaré el a-punt-de-finalitzar muntatge de l’accelerador de partícules LHC (Large Hadron Collider), que es troba a la frontera entre França i Suïssa, i que està previst posar en funcionament el novembre d’aquest any. Serà l’aparell d’aquest tipus més potent construït mai, i servirà per posar a prova el Model estàndard de la física quàntica. Això es farà descobrint si existeix el bosó de Higgs, que és una partícula de gran massa que fa quadrar la resta de la teoria. Aquesta partícula explicaria perquè les partícules tenen massa (i què és la massa), i moltes altres coses com ara el perquè de la matèria obscura a l’univers.

Tot i així, hi ha dos científics que han denunciat que el LHC, funcionant a màxima potència (cosa que no farà fins al cap d’un any de funcionar), podría provocar micro forats negres estables que engolirien la Terra, o bé crear fragments de matèria exòtica, que transformarien a la Terra en més matèria exòtica i, de cara als humans, la cosa acabaria igual de malament. Per dir això, presuposen que la matèria exòtica existeix, i que la teoría de la radiació de Hawking és errònia. La resta de científics pensen el contrari. Jo, l’únic que faré al respecte, serà intentar comprar-me l’ordinador nou abans que s’acabi el món.