L’adveniment de la foscor

Aquesta entrada és per parlar d’un dels meus llibres favorits dins la saga de Harry Potter i de com David Yates (director de Harry Potter and the Half-Blood Prince) no ha sabut portar-la a la gran pantalla en l’adaptació que es va estrenar fa uns dies, la que fa 6 de la saga.

És un dels meus llibres preferits de la saga perquè guarda molts misteris, mantenint suspens durant tota la novel·la, i prepara la saga per al seu clímax final, tot mostrant com la foscor s’apodera del món mica en mica i la missió dels protagonistes esdevé cada cop més difícil. Explica l’esclat d’una guerra i molts altres motius pels quals la saga adquireix un to força més adult.

Per altra banda, la pel·lícula té molt bons moments. M’encanta que hagin inclòs l’atac al món muggle del principi, que al llibre només s’esmentava, i moltes altres escenes que m’han agradat. El treball dels actors es veu superat una vegada més, i es nota que s’han fet grans amb aquests personatges. En moltes coses, la pel·lícula guarda gran fidelitat al llibre. Però en altres coses, la pel·lícula perd tots els punts que pogués haver guanyat.

A tall d’exemple per ser el cas més evident i exagerat, citaré la escena de la destrucció del Cau, ca els Weasley. Això no és un spoiler perquè tal cosa no ha succeït mai ni succeirà, i els propis guionistes semblen estar d’acord amb mi. Res d’aquesta escena ocorre en el llibre, s’ho han tret de la màniga, substituint una altra escena que personalment he trobat a faltar que guarda relació amb la Conselleria d’Afers Màgics. No només això, sinó que el fet de la seva destrucció és plenament incompatible amb certs successos del setè llibre. I dic que els guionistes semblen estar d’acord amb mi perquè després d’haver perdut casa seva, a la següent escena sembla que no hagi passat res, tots estan més feliços que un gínjol i mai s’en torna a dir res. Sembla que l’escena estigui ficada allà enmig a la força sense solta ni volta.

I això és un dels grans peròs del film. La fluïdesa de la història és molt baixa, en certs moments tens la sensació d’estar veient un recull d’escenes independents entre sí muntades en ordre arbitrari, i es fa molt difícil discernir, si no coneixes la història per endavant, quan s’acosta aquesta al final. El final és un altre dels punts dèbils de la adaptació. Es troba a faltar una escena molt important d’alta càrrega dramàtica i es troba a faltar molta acció (S’ha obviat cert combat en cert lloc per “similitud amb batalles en les pel·lícules posteriors”… Tan dolents són fent escenes d’acció que no en poden fer dues al mateix lloc i donar-los tocs especials i fer-les clarament diferents? Val a dir que ambdues no s’assemblaven ni per casualitat en la meva imaginació quan vaig llegir els llibres).

Hi ha una cosa que no entenc, però. El director és el mateix que en la anterior pel·lícula, i he de dir que aquesta em va semblar la millor de totes respecte al llibre, la més fidel i la més emocionant a la vegada. En aquella van saber donar-li un toc molt personal que la diferenciava de les altres. Què ha passat en aquesta?

Només em queda dir que David Yates també dirigirà Harry Potter and the Deathly Hallows I i II (la divisió de les quals segueixo sense entendre ni aprovar), i que si els fa els mateixos estralls que ha sofert aquesta, podem dir que estem realment davant l’adveniment de la foscor de la saga cinematogràfica de Harry Potter.

Star Trek

El cinema funciona, com totes les tendències populars, per modes; i aquesta temporada presenta, després d’una sequera bastant pronunciada, frescos aires de ciència-ficció. Aquest any veuran la llum pel·lícules molt esperades, com Terminator 4, Transformers 2, i cap a finals d’any, Avatar, entre d’altres. Però la primera d’aquest conjunt ha estat una nova i renovada seqüela de la saga Star Trek, la onzena, i he de dir que és una molt bona pel·lícula.

És una gran pel·lícula perquè manté l’esperit de la sèrie, però sacrifica gran part de rigor científic en pro de la acció i  la diversió (cosa que tampoc em desagrada, és la menor de les puntades que el setè art ha donat a la mare ciència). Té grans dosis d’acció i el moviment de la càmera tampoc és aquell parkinson frenètic al qual ens tenen acostumats darrerament, i també té bones escenes còmiques que no trenquen el ritme de la narració. A més, el càsting d’actors m’ha semblat excel·lent, amb algunes petites excepcions recorda molt als personatges originals, salvant les distàncies temporals tan a dins la saga com al món real. Però això no és el primer que us diran aquells que, com jo, la hagin vist.

El que us diran (o haurien) és que és perfecte per a aquells que no saben res de la sèrie original perquè la història comença de vell nou sense coincidir amb gairebé res de la història original. Tot i així, per als que sí que sàpiguen algunes coses de la sèrie veuran, quan hagin vist la pel·lícula, que respecta absolutament la història original, no hi fa absolutament cap canvi. Com que no puc dir perquè succeeix aquesta obvia contradicció sense desvetllar res de la història, us convido a veure-la tan aviat com pogueu.

Dragonball Involution

Una altra crítica cruel més a tan criticada pel·lícula de Dragonball Evolution? Correcte.

Es poden fer moltes històries basades en el folklore japonès i fins i tot en els seus mangas i animes, però si t’atreveixes a fer servir el nom de l’anime/manga més famós de la història, has d’estar preparat pel que vindrà. I aquests senyors són plenament responsables d’haver fet el que han fet. Han considerat que l’esperit del original estava completament reflectit en les idees generals d’aquest: Unes esferes màgiques que tothom vol per demanar un desig, un protagonista que en realitat oculta un monstre que es desperta en certs esdeveniments astronòmics (els guionistes han preferit els eclipsis solars a la lluna plena), i un malvat de color verd.

Però no és així. Tot i que mes o menys agafen les idees bàsiques i fan un càsting d’actors que jo trobo adequat, això no evita l’atac directe a molts pilars que conformaven l’original. I no em refereixo a detalls com que en Cor Petit no tingui antenes o que un Ozaru (goril·la gegant en què es transformen els guerrers de l’espai quan miren la lluna) pugui ser controlat per ell, que en Krilin tampoc aparegui o que la mà dreta d’en Pilaf (Mai) sigui una sequaç d’en Cor Petit. Tampoc respecten coses bàsiques de l’original com ara l’ambientació, la innocència i caràcter d’en Goku, el torneig d’arts marcials…

El punt més dolorós de la adaptació es troba en el protagonista: Mentre que Son Goku és un nen que s’ha criat a les muntanyes fins a la mort de son avi i no sap gairebé res del món (no entén coses com ara que a la Bulma no li pengi res entre les cames, ni molt menys que pugui haver gent dolenta que fa mal als demés per benefici propi), el protagonista de la pel·lícula és el típic jove d’institut marginat pels seus companys que un bon dia es venja d’ells amb els seus poders ocults: Res a veure.

Hi ha proves de que volen dur a terme una trilogia. Segons declaracions de Justin Chatwin (Goku a la pel·lícula) ja està escrit el guió de la segona part i se centraria al principi de Dragon Ball Z, amb la aparició de Raditz. En últim instant tot dependrà de la recaptació de taquilla que facin amb aquesta cosa, que sembla ser que tampoc ha estat excessiva.

Podria seguir, però no vull. Opinió general: És una pel·lícula d’entre tantes, sense res especial, per a aquells que no han vist Dragon Ball, per a aquells que sí que ho han fet és una pel·lícula que no mereix aquest títol, i que només és interessant per veure com recreen els personatges i els efectes (i per quedar-se a gust criticant, perquè no dir-ho).

Les Guerres Clon

Com més amunt estàs, més llarga és la caiguda. Efectivament, i la caiguda de la èpica història de Star Wars sembla haver començat, amb la recent estrenada pel·lícula Star Wars: The Clone Wars. I continuarà amb la sèrie d’animació digital de mateix nom que s’estrenarà a l’octubre només a EUA, i que omplirà l’argument entre aquesta pel·lícula i l’Episodi III: La Venjança dels Sith. A més a més, corren rumors d’una segona sèrie, aquesta vegada amb actors de carn i ossos, que aprofitarà el buit argumental deixat entre els episodis III i IV, és a dir, entre les dues sagues.

Però el fet és que vaig anar a veure aquest film, i els meus temors, respaldats pel fet que George Lucas no n’és director ni guionista, només productor, es van confirmar. No puc dir que no em va agradar, té força acció i humor (potser massa humor), però està clar que no està a l’alçada de Star Wars. En altres paraules, a la gallina dels ous d’or se li comença a veure el llautó.

Per una banda, l’argument és pobre i insípid, deixa el gust de ser, en efecte, l’episodi pilot de la sèrie que prendrà el relleu, doncs sembla una simple missió secundaria dels protagonistes enmig de les guerres clon, que de casualitat inclou algun que altre sith. Per altra banda, succeeix poca cosa, només hi ha un combat i mig d’espases de llum, i l’humor és exagerat, sobretot en què respecta als droides de combat.

En resum: la meva opinió és que resulta una pel·lícula familiar adequada, però es nota que és resultat de les ànsies capitalistes i contrasta amb la hexalogía de Star Wars (tot i que aquesta tampoc fou precisament “per amor a l’art”). Vegeu altres exemples d’ànsies capitalistes exprement gallines àuries a: Hary Potter i el Mig Príncep posposada fins a l’estiu del 2009, Harry Potter i Les Relíquies de la Mort dividida en dues pel·lícules i les dues pel·lícules que s’anuncien de El Hobbit, prequeles de El Senyor dels Anells.

Escrit això, men vaig de vacances a Ainsa durant una setmana. Que vagi bé!

Superagent 86 (Get Smart)

Oh no! Un altre article sobre cinema que acabara parlant de qualsevol cosa estranya… no? En efecte, no, aquesta serà una excepció. Simplement perquè aquesta pel·lícula es mereix l’article sencer per a ella.

Podria dir-ho de moltes maneres diferents, però només ho diré d’una sola: Feia temps que no reia tant amb una pel·lícula. Realment bona, un gran humor, i mai he vist més que comptades escenes de la sèrie original, de pillar-la de casualitat en re-emissions. L’actor que encarna a l’agent Maxwell Smart, Steve Carell, és un actor que recentment esta guanyant força poder en el cinema còmic, i he de dir que la seva interpretació (i producció executiva) em va agradar. Tot i que no és precisament primerenc (compta amb 35 papers diferents a les seves esquenes, segons la pàgina IMDb), no va ser fins al seu paper en Sigo Como Dios, i potser també gràcies a la sèrie The Office (les quals no he vist), que no va començar a tenir popularitat de debò. Tot i ser l’agent Smart un tipus força intel·ligent i home de recursos, la seva bogeria inherent resulta la clau del film, i Carell li dóna, a més, una encertada cara de bon jan (i crec que recorda bastant a l’actor original de la sèrie).

Gran treball dels altres actors, no pretenc pas desmerèixer-los. Esmentar també que, tot i plena d’humor, la pel·lícula no oblida les escenes d’acció a l’estil “James Bond” (la referència no és arbitrària, hi ha un “guinyo” a les seves pel·lícules en alguna escena) i la dosi de nervis i d’incertesa no faltarà.

Per últim, com a fidel seguidor de la sèrie Herois no puc passar d’esmentar el divertit paper secundari que ocupa Masi Oka (Hiro Nakamura a la coneguda sèrie) com a “tècnic de companyia” a la centraleta de l’agència de C.O.N.T.R.O.L.

Res més, li atorgo el premi de pel·lícula del mes, i us recomano veure-la.

Hancock i els motius de les mitologies

Fa una setmana vaig anar a veure la pel·lícula Hancock i, tot i que tard, aqui està el meu review. Us recomano que si teniu ganes de veure-la i no voleu que us desvetlli res, espereu a haver-ho fet per seguir llegint.

Tot i que es tracta d’un film de superherois, Hancock no segueix del tot el model narratiu d’aquest tipus de pel·lícules. Bons moments còmics, una historia amb sorpresetes darrere, i efectes especials. Ho te tot per ser un metratge entretingut i molt recomanable, excepte un petit detall: Falta un duel final més èpic. Sóc fanàtic dels duels decisius, de saber que el món es decideix en una sola batalla, d’aprofitar la ficció de la història per ressaltar la grandesa d’aquesta. Però la pel·lícula em va agradar força.

Un detall de la seva història és un tret que moltes més històries comparteixen i que personalment m’agrada: Explicar característiques de la història antiga, i sobretot de les mitologies, mitjançant l’element fictici que incorpora la història. Posaré dos exemples: A Hancock, el protagonista és un ésser immortal que ha viscut entre els homes des de temps immemorials, i s’esmenta que els han anomenat de tot, inclòs els consideraren déus. Explica les mitologies politeistes, sobretot la grega, que veia als deus amb forma molt humana, i poders molt sobrehumans. O a la pel·lícula (i sèries) Stargate, les piràmides egípcies van ser construides inspirant-se en alienígenes, i aprofitant tecnologies desconegudes en aquella època.

I això em va fer pensar. Aquesta tècnica és fàcil de realitzar en històries situades en el món real, però resulta impossible en mons creats de zero: Per poder explicar el motiu dels mites, necessites que el receptor conegui els mites prèviament, i, ai, si li expliques els mites abans, en la majoria d’ocasions, el receptor, en la seva saviesa, s’ensuma que no li estas explicant allò per pura diversió, sap que ho utilitzaràs després. I així es perd la sorpresa, el toc de “hòstia, era per això que allò passava!” (tot i saber que no va ser així). Excepte, és clar, si ets John Tolkien, que llavors t’inventes la mitologia sencera d’un món, i després no n’utilitzes gairebé res per a la història principal (si se’m permet, en el meu estàtus de fan del Senyor dels Anells, considerar aquesta obra el centre de tota la obra de Tolkien).

Per tancar, un consell: Si heu de crear un món de zero, comenceu per no posar-hi massa cultures diferents.

Universos Paral·lels

Ahir vaig anar a veure Les Cròniques de Narnia: El Príncep Caspian (Tot i que m’agrada posar els títols en català, la vaig veure en castellà), i m’he dit: Com que la pel·lícula dóna per molt poc article, faré una cosa tan original i estranya com mesclar cinefília amb física quàntica. Aquí va el resultat:

Tot i que la vaig trobar millor que la primera, seguia tenint el mateix rerefons infantil, aquesta vegada completament inadequat. M’explico: Es tracta dels mateixos protagonistes, que degut a la diferència de fluxos temporals entre Narnia i el nostre món, han passat a ser uns adults que van viure tot una vida com a reis de Narnia tancats en cossos de nens. Però curiosament només amb un any de vida al Londres de la seva infància en tenen prou per tornar-se uns mocosos irreflexius. I la cosa encara acaba pitjor:
Spoiler!
Al final de la pel·lícula dos d’ells decideixen no tornar més a Narnia. Diga’ls això a tots els creuats que van perdre la vida cercant el calze, a les religions que prometen una vida millor després de la mort (no les cregueu, the cake is a lie, gaudiu del moment, “carpe diem”), diga’ls a tots ells amb quina facilitat un parell de marrecs renuncien a la immortalitat.
Fi de spoiler.
Però com a pel·lícula amb guerra, i algun que altre duel d’espases, no està malament.

La saga de Les Cròniques de Narnia és una de tantes que basa el seu argument en la coneguda teoria de múltiples universos paral·lels (La Brúixola Daurada és una d’aquestes que estan essent portades a la gran pantalla recentment, i en la qual també són nens els protagonistes principals. Deu ser que els forats entre les membranes del multivers deuen ser massa petits com perquè hi passi un adult?).

La coneguda teoria ve de la física quàntica, tot i que alguns científics no la consideren com a tal pel fet de ser massa ambigua com per ser falsejable (demostrar que és incorrecta). En física quàntica, les partícules d’un sistema no posseeixen un estat real, sinó un núvol probabilístic d’estats possibles, i no és fins que no és observada, que adquireix un d’aquests estats (Exemple: Un qubit (representat per exemple per l’spin d’un electró) no val 0 o 1 com un bit convencional, sinó per exemple 43% 0 i 57% 1, i en ser mesurat pot donar 0 o be 1, amb aquestes probabilitats). La teoria d’universos múltiples enunciada per Hugh Everett sosté que per cadascuna d’aquestes resolucions que ocorren en un sistema, es crea un arbre d’universos paral·lels amb totes les possibles solucions. Això, traslladat a sistemes més generals o complexos que els d’un grup de partícules, i veient aquesta probabilitat com a l’atzar inherent a l’univers, ens dona la coneguda idea de que cada possibilitat crea nous universos, i per tant hi ha infinits universos amb totes les possibles realitats. Infinits universos en què no existeixen els homes, infinits en què existeixen i fan guerres amb elfs, infinits en què a l’any 1630 després de Crist l’home trepitja la lluna per primera vegada, etc. sempre que això hagi estat una possibilitat real. Això voldria dir que la major part d’obres de fantasia o de ciència ficció són reals, ja que si hi ha infinits universos en què els elfs existeixen, també n’hi ha infinits en què un dels seus reis es diu Elrond i coneix a un tal Aragorn, i potser també infinits on les lleis físiques siguin diferents i permetin coses com la màgia en el sentit més literari possible.

Mentre no puguem sortir del nostre, però, serà la nostra imaginació la que posi els límits a les històries.

Mr. Green

Tot i el títol de l’article, aquest no tracta d’herba. M’hauré de guanyar l’afecte dels fumadors de marihuana un altre dia. En realitat tracta de la pel·lícula que he vist aquest vespre: L’increïble Hulk. Es tracta de la segona part de la pel·lícula semi-homònima de l’any 2003. No puc comparar primera part amb seqüela ja que no recordo massa bé la primera, però puc citar l’opinió de l’amic amb el que l’he anat a veure: A la primera t’expliquen el naixement del monstre, així com tota la història relacionada amb son pare, cosa que fa de la primera part una pel·lícula, al seu parer, avorrida.

Si bé és atractiu conèixer la transformació d’home corrent (usualment un científic vist segons els productors estatunidencs) en super heroi, és cert que això es pot veure en totes les sagues de herois de còmic, i degut a la recent proliferació d’aquestes m’atreveixo a dir que comença a avorrir. Aquesta segona part, per contra, consisteix bàsicament en un cúmul d’acció (força trepidant, a més a més, a destacar la persecució del principi del film) i efectes especials.

Sóc completament partidari del cinema amb argument, però em nego a acceptar el setè art sense obres que explotin el sentit d’espectacle per espectacle. Sense pel·lícules com aquesta, seria inútil el sistema dolby surround de les sales combinat amb aquelles pantalles gegants. I és emocionant relaxar-se sense pensar massa mentre un gran home verd et llança trossos d’edifici o un noi amb malles liquida als dolents tot penjant-se dels edificis de la ciutat amb més alta natalitat de super herois del món.

Dues darreres coses a destacar de la pel·lícula: Bona interpretació d’Edward Norton, tot i no assemblar-se en absolut en quant a fisonomia al seu alter ego matxuca-tancs, i gran escena final de la peli (spoiler): Article (castellà).

Indiana Jones

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula “Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall” amb uns amics. Fanàtic com vaig ser, de petit, de la trilogia inicial, no em volia perdre aquesta quarta entrega. Hi havia rumors sobre ella des d’abans que se’ls ocorregués fer-la, i la pregunta que et venia al cap era “I ja podrà en Harrison Ford amb aquestes edats?”. La resposta ha estat afirmativa, tot i que no s’ha salvat d’un parell de brometes per part dels guionistes al respecte.

Els canvis respecte a les tres anteriors són notables. Tot i que segueix sent 100% Spielberg + Lucas (ja entendreu què vull dir si aneu a veure-la), li falta un xic d’Indiana. La idea és correcta, sobretot si es veu la pel·lícula com a desenllaç de la resta de tetralogia, com a un “lligador de caps solts” en la vida del protagonista. L’Indy contra un secret més antic del que hagués pogut imaginar. Com deia, doncs, trobo la idea correcta, l’humor típic no faltarà, l’acció tampoc, i els efectes especials propiciats per les noves tecnologies són perfectes. Però, pel meu gust, falta arqueologia, és una mica previsible, i això trobo que la fa una mica curta.

Amb tot això, us recomano que la aneu a veure (i aprofito per recomanar-vos també Iron Man, abans no la treguin de cartellera), i, després, si no heu tingut el plaer, us convido a veure la trilogia inicial, que, personalment, m’encanta.

Nota: Si la voleu veure en català, aquí a Barcelona només la fan al Heron City i a Lauren Gràcia.