Sobre la Enginyeria Informàtica

Aquest article ve motivat per la recentment apareguda notícia de que el Ministeri de Ciència i Innovació, tot fent les fitxes per als títols de graus i postgraus, ha decidit que la Enginyeria Informàtica no mereix consideració alguna en quan a que és una “matèria transversal”. En altres paraules, volen fer desaparèixer la titulació perquè molta gent sap fer servir un ordinador. A més, reconèixen totes les habilitats de l’enginyer informàtic en la titulació de Telecomunicacions, que és com demanar a un cardiòleg que faci una neurocirugía (Oi que no voldríeu ser el pacient?). Això fa pensar quin tipus de substàncies psicotròpiques deuen consumir els polítics per dir barbaritats tan grans. Amb tot això, m’agradaria aclarir uns pocs conceptes i idees mal enteses:

• El món, sense la informàtica, s’ensorraria. Això és així: La economia sencera, tota la borsa, els sistemes de transports tant a nivell urbà com internacional, les xarxes de serveis com ara els hospitals, i milers d’exemples més, estan gestionats per sistemes informàtics d’elevada complexitat que fan la feina de milions d’homes constantment i amb un recompte d’errors diaris calculable amb una mà. Ja sigui en seguretat bancària com en organització d’expedients mèdics, es necessiten sistemes seriosos dels que hom pugui tenir la seguretat que funcionen. Per tant, és evident que un titulat en telecomunicacions no resulta adecuat per a una feina com aquesta, per a la qual no ha estat preparat.
• La Informàtica no vol dir “saber fer anar un ordinador”. En concret, la informàtica com a ciència i/o conjunt de fonaments matemàtics aplicats a la automatització de tasques i computabilitat de problemes existeix des d’uns trenta anys abans que s’inventés el primer ordinador distribuïble comercialment. Però la enginyeria informàtica no es queda en això, sinó que abasteix un conjunt d’àmbits que van des de mètodes de disseny i administració de sistemes complexes informatitzats (necessaris com hem vist en el punt superior) fins a habilitat en el desenvolupament i implementació d’aquests sistemes.
• La Enginyeria Informàtica, per tant, no dedica 5 anys d’estudis (en un cas molt optimista) a ensenyar a instalar windows i arreglar ordinadors. L’ordinador és una eina que es deriva de la informàtica, i no al revés. Per la seva banda, la Enginyeria en Telecomunicacions no dedica 5 anys d’estudis a ensenyar a instalar routers. Que la gent només vegi això d’ambdúes carreres és tan cert com que també ho fan amb la resta, doncs quan la gent pensa en química només veu matrassos amb líquids de colors dins, per posar un exemple tosc però gens exagerat.
• Com a conclusió tenim dues carreres de 5 anys (5+5 = 10) els coneixements absoluts de les quals volen reconèixer exclusivament als titulats en una de les dues. Això, amb la aplicació imminent del pla de Bolonya, ens deixa amb un Grau en Telecomunicacions que en 4 anys escassos ha de garantir uns coneixements que pel cap baix costa 10 anys adquirir-los. Si no és que han descobert que els alumnes de telecomunicacions poden sobreviure 4 anys sense menjar, dormir, ni fer quelcom que no sigui estudiar, llavors podem dir que: S’han begut l’enteniment, sense deixar-ne ni mica a la copa!

Espero haver proporcionat una mica de llum a tot plegat.

Editat: He esborrat el link a la notícia apareguda a la web del col·legi d’informàtica d’Andalusia ja que exagerava i/o tergiversava certa informació. Tot i que el que dic a l’article crec que és cert, ja que és més aviat una protesta a la imatge que el món té dels informàtics, vull aclarir que el que han fet els polítics és no donar les anomenades “atribucions” a la enginyeria informàtica perquè no és una professió regulada, mentre que han reconegut les competències de informàtica a telecomunicacions, tot i que les competències no tenen el marc legal que sí tenen les atribucions. I el que els col·legis volen és que sigui una professió regulada i a més gestionada per col·legis (lògicament), cosa que no interessa a tothom. El que sí que interessa a tothom, estudiants i treballadors, són les anomenades atribucions, per la qual cosa es farà una manifestació aquest dimecres dia 19 de novembre.

Brisingr

Aquí va una altra notícia curta que serveix com a excusa per a actualitzar una mica això. Per als interessats: Fa pocs dies ha sortit a la venda en català el tercer llibre de la tetralogía El Llegat, composta fins ara per Eragon i Eldest, amb títol Brisingr (Foc en l’idioma dels elfs i també en llengua nòrdica del món real). És una saga que segueixo amb fervor, tot i que el temps d’espera entre llibre i llibre faci oblidar parts de l’argument. No puc culpar l’autor (Christopher Paolini), sé de bona tinta que escriure pot resultar un treball feixuc i lent, més si ho has de fer bé, i molt més encara si es tracta d’un llibre de 700 pàgines. Però la quantitat no és important, ho és la qualitat, i en la meva opinió aquesta saga en té. Si no n’heu llegit res, us la recomano. Si no n’heu llegit res i heu vist la pel·lícula, us recomano que oblideu aquella tosca interpretació i llegiu els llibres.

Vaig llegir Eragon força abans que decidissin fer una pel·lícula, i vaig notar que el tipus de llibre era ideal per dur-lo a la gran pantalla, inclús per fer-ne un joc. Però quan vaig veure la pel·lícula vaig saber que no ho havien fet massa bé. El llibre la supera amb escreix. Sol passar, però no sempre és així (em reitero en l’exemple del universalment conegut Senyor dels Anells).

En fi. De moment seguiré devorant el llibre (vaig tot just pel principi), i a esperar que surti el quart i últim… Ja hi ha ganes.

Hancock i els motius de les mitologies

Fa una setmana vaig anar a veure la pel·lícula Hancock i, tot i que tard, aqui està el meu review. Us recomano que si teniu ganes de veure-la i no voleu que us desvetlli res, espereu a haver-ho fet per seguir llegint.

Tot i que es tracta d’un film de superherois, Hancock no segueix del tot el model narratiu d’aquest tipus de pel·lícules. Bons moments còmics, una historia amb sorpresetes darrere, i efectes especials. Ho te tot per ser un metratge entretingut i molt recomanable, excepte un petit detall: Falta un duel final més èpic. Sóc fanàtic dels duels decisius, de saber que el món es decideix en una sola batalla, d’aprofitar la ficció de la història per ressaltar la grandesa d’aquesta. Però la pel·lícula em va agradar força.

Un detall de la seva història és un tret que moltes més històries comparteixen i que personalment m’agrada: Explicar característiques de la història antiga, i sobretot de les mitologies, mitjançant l’element fictici que incorpora la història. Posaré dos exemples: A Hancock, el protagonista és un ésser immortal que ha viscut entre els homes des de temps immemorials, i s’esmenta que els han anomenat de tot, inclòs els consideraren déus. Explica les mitologies politeistes, sobretot la grega, que veia als deus amb forma molt humana, i poders molt sobrehumans. O a la pel·lícula (i sèries) Stargate, les piràmides egípcies van ser construides inspirant-se en alienígenes, i aprofitant tecnologies desconegudes en aquella època.

I això em va fer pensar. Aquesta tècnica és fàcil de realitzar en històries situades en el món real, però resulta impossible en mons creats de zero: Per poder explicar el motiu dels mites, necessites que el receptor conegui els mites prèviament, i, ai, si li expliques els mites abans, en la majoria d’ocasions, el receptor, en la seva saviesa, s’ensuma que no li estas explicant allò per pura diversió, sap que ho utilitzaràs després. I així es perd la sorpresa, el toc de “hòstia, era per això que allò passava!” (tot i saber que no va ser així). Excepte, és clar, si ets John Tolkien, que llavors t’inventes la mitologia sencera d’un món, i després no n’utilitzes gairebé res per a la història principal (si se’m permet, en el meu estàtus de fan del Senyor dels Anells, considerar aquesta obra el centre de tota la obra de Tolkien).

Per tancar, un consell: Si heu de crear un món de zero, comenceu per no posar-hi massa cultures diferents.

Un parell d’enllaços

Els membres de la Junta Administrativa del blog, que som tres, ego, me, i jo, ens hem reunit i hem decidit publicar un parell d’enllaços interessants:

El primer d’ells, Javierdebe, és un blog d’humor ple d’ironia i que personalment em fa riure molt. Us recomano que en llegiu un trosset per jutjar per vosaltres mateixos, però compte: A mi em va enganxar.

El segon és d’un altre blog, en aquest cas de la associació Proyecto Líquido, que es dedica als relats de ciència ficció, dels quals parla de vegades en el seu blog, però sovint parlen també de ciència sense ficció. En qualsevol cas, em sembla interessant, i si us avorriu, us recomano l’article La Singularidad Tecnológica.

Bona nit!

Una de Filosofia

Per celebrar que pràcticament ja estic de vacances, aquí va una de les meves divagacions filosòfiques.

Algú va dir que el passat ja ha passat, el futur encara ha de venir, i per tant de l’únic que ens hem de preocupar és del present. Jo no hi estic d’acord. Si ens basem en el que diu la física, podem concloure que el temps és més una consequència de l’espai i la propagació dels efectes per ell amb una velocitat, que no pas una dimensió més. Des del punt de vista referencial, això és, fixant-nos només en un punt de referència concret, allò que existeix només és el passat. Ni present, ni futur. En aquell punt arriben les ones, les partícules, i les consequències de tot el que ha passat a l’univers: com més distància, més temps enrere (Si mirem una estrella a mil anys llum de la Terra, estem veient com era fa mil anys).

De manera que es podría dir que el present no és més que el límit (matemàticament parlant) de tot allò que ha succeït. El punt a què tendeixen les consequències unides de tot el sistema. Però aquesta idea no té rigor científic.

Si voleu rigor científic, esmentaré el a-punt-de-finalitzar muntatge de l’accelerador de partícules LHC (Large Hadron Collider), que es troba a la frontera entre França i Suïssa, i que està previst posar en funcionament el novembre d’aquest any. Serà l’aparell d’aquest tipus més potent construït mai, i servirà per posar a prova el Model estàndard de la física quàntica. Això es farà descobrint si existeix el bosó de Higgs, que és una partícula de gran massa que fa quadrar la resta de la teoria. Aquesta partícula explicaria perquè les partícules tenen massa (i què és la massa), i moltes altres coses com ara el perquè de la matèria obscura a l’univers.

Tot i així, hi ha dos científics que han denunciat que el LHC, funcionant a màxima potència (cosa que no farà fins al cap d’un any de funcionar), podría provocar micro forats negres estables que engolirien la Terra, o bé crear fragments de matèria exòtica, que transformarien a la Terra en més matèria exòtica i, de cara als humans, la cosa acabaria igual de malament. Per dir això, presuposen que la matèria exòtica existeix, i que la teoría de la radiació de Hawking és errònia. La resta de científics pensen el contrari. Jo, l’únic que faré al respecte, serà intentar comprar-me l’ordinador nou abans que s’acabi el món.

Vergonya

Vergonya em dona si em diuen “espanyol”. I ràbia. Ràbia perquè quan es tracta de pagar, els de Catalunya som espanyols, però quan es tracta de que ens donin allò que ens pertany, no només som catalans i separatistes, sinó a més “lladres”. Però que em faci fàstic que em diguin espanyol no és perquè jo sigui catalanista. Ambdues coses no són més que una conseqüència directa de la realitat:

Extremadura – Ordinadors per a tothom

En altres paraules, d’aquí poc a Extremadura cada alumne de la comunitat autònoma (tot i la paradoxa que suposa aquesta darrera paraula) disposarà d’un ordinador a les aules i subvencions per a la connexió a Internet (I Zapatero procurarà que tinguin accés suficient a les arques de l’estat per dur-ho a terme), mentre que aquí a Catalunya cada curs els pares han de pagar una mitja de dos-cents euros només per a tenir els llibres de text obligatoris.

No fa falta dir que, a més a més, els diners d’aquestes arques de l’estat surten en molta més proporció de Catalunya (i d’altres comunitats, perquè no dir-ho) que no pas d’Extremadura.

Clarament, això no és més que una mostra de les aberracions que succeeixen en aquest imperi que anomenen democràcia, és una de les puntes de l’iceberg que els qui lideren Espanya s’esforcen en tapar (amb molt d’èxit, per desgràcia), una punta que jo he escollit per casualitat i perquè em toca bastant aprop (estudio informàtica i fins fa dos anys havia estat alumne de centres d’educació públics). Comprendreu més bé què vull dir, si no ho sabeu, si seguiu els enllaços de la pàgina del Racó Català i us llegiu alguns articles més.

Jo no sóc el més adequat per queixar-me d’on van els diners dels treballadors catalans: Només he fet 40 hores laborals a la meva vida. Però mons pares s’han deixat la pell durant molts anys en treballs clarament millorables per procurar-me tot allò que he necessitat, i mal m’estaria no dir-ho.

Comença a ser hora de reclamar el que és de cadascú. Jo no puc fer res més que donar-ne ressò al blog. Potser vosaltres podeu fer quelcom per l’estil, difondre el missatge, com diu algun comentari de l’article. Desconec si servirà de massa, però no intentar-ho segur que no dóna fruit.