Final Fantasy VII

Avui analitzem un altre clàssic que va calar fons en el meu cor com en el de molts altres. Res es pot dir de Final Fantasy VII que no s’hagi dit ja. Aquest article no és per dir la meva sobre aquesta obra d’art (que també aprofitaré per fer-ho), sinó per fer una crida a tots aquells que no hi heu jugat, i que per casualitats del destí llegiu això, per a què repareu aquest error de la vostra vida.

És el millor de la saga, no ho dic jo, ho diuen els fets, doncs compta amb una pel·lícula, una OVA d’anime, i quatre jocs (preqüeles i seqüeles, dos per a mòbils, un per a PSP i un per a PS2), a cada qual més insultant i mercantilista (hi ha excepcions), que conformen la “Compilation of Final Fantasy VII”. Si no fos el millor, no seria l’únic en què la gent es deixa diners. A més, és considerat un dels millors videojocs de la història (sol aparèixer entre els deu primers llocs dels top 100 històrics).

Tothom que sàpiga en quin costat d’un pad hi ha el joystick de moviment coneix el nom de Sephiroth (Sefirot per a aquells que vam gaudir de la patètica traducció del joc a l’espanyol, i tot i així vam acabar agafant carinyo a expressions com “Allévoy!” per comptes de “¡Allá voy!”). Té, sens dubte, un dels millors guions de tots els videojocs. No és fàcil fer posar la pell de gallina al jugador amb quatre campanades i vuit polígons negres i grisos, però Squaresoft ho va aconseguir amb Sephiroth, fins i tot sense tenir aquest tanta importància a la història del joc com la que molts creuen que té.

Tampoc puc oblidar mencionar l’apartat musical del joc, una banda sonora esplèndida per tractar-se de MIDI, a càrrec del geni Nobuo Uematsu, que a partir de llavors no va fer sinó superar-se amb les posteriors entregues de la saga.

En resum: L’únic realment intel·ligent que pot fer Square per treure més suc d’aquesta entrega és fer un remake a l’alçada de les noves tecnologies sense profanar massa l’original. Serà llavors quan jo em torni a passar Final Fantasy VII per enèsima vegada.

Jak & Daxter

Amb la primera entrada de l’any inauguro nova secció: Videojocs clàssics. Aquest quadrimestre m’està portant més feina de la que desitjaria (i la que desitjo és menys de la meitat de la que la meitat de nosaltres mereixem), i això va en clar detriment de les atencions al blog. Però no és mort! I per això, avui analitzarem una gran saga de videojocs: Jak & Daxter.

Jak & Daxter: The Precursor Legacy va ser el primer joc que vaig tenir per PS2. Va ser dels primers jocs de acció-plataformes en tractar tot el mapa del joc com un continu ininterromput, sense canvis de nivell, cosa que es podria considerar una de les causes de la posterior explosió dels jocs de “món obert”, dels quals parlaré en un altre moment. Jak & Daxter plantejava un joc senzill, anar complint missions (a escollir) fins tenir cert nombre que et permetia passar a la següent zona del mapa, i ho unia amb una història simple: Un dolent que vol fer-se amb el control d’antics poders ocults, i un heroi que no parla, guiat pel seu amic accidentalment transformat en llúdriga-mostela, amb l’objectiu de parar-li els peus a aquest malvat. Tot i així, el joc aconseguia treure’t rialles i emocionar-te, o posar-te nerviós per aconseguir certes missions francament dures. Un dels punts forts del joc recau en la seva ambientació, fen-te passar per mapes molt variats i mantenint sempre el rerefons d’aquells poders antics que Gol (el dolent) volia controlar: El món es mou per forces anomenades Eco, i dividides en tipus segons el color i efecte d’aquesta substància. Una civilització antiga, els Precursor, van aconseguir dominar a la perfecció l’Eco, i després van desaparèixer. Ara tot el món és ple de ruïnes Precursor, i moltes segueixen en plenes capacitats. Aquest és el meu punt preferit: l’ombra sempre constant de grans forces que van dominar el món fa temps i que, tot i desaparegudes temps enrere, encara dominen el transcurs dels esdeveniments.

Aquest rerefons va ser mantingut per les dues grans seqüeles que va rebre el joc. A Jak II: Renegade, els desenvolupadors van transportar la història a un futur llunyà i van inundar la ambientació de tecnologia, armes de foc i una gran ciutat, que va servir una mica d’herència del tipus de joc de Grand Theft Auto, però sense perdre el fil argumental, ara més allunyat dels Precursor i més centrat en els nous problemes del món: Una guerra oberta contra plagues de monstres i molts misteris sense resoldre, tot pigmentat amb les noves capacitats del protagonista: Parlar, i transformar-se en una bèstia de Eco obscur degut a ser capturat i sotmès a un experiment. Tot i l’increment de dificultat en la jugabilitat, el joc no va perdre gens de qualitat.

Finalment va arribar la tercera part, Jak 3, la més espectacular i èpica de totes. La clau d’aquest joc fou que ajuntava en un les històries dels dos anteriors, junt amb la ambientació. La guerra es tornava més crua a la capital, i Jak i Daxter eren desterrats a les estepes degut a corrupcions governamentals, lloc on acabarien per descobrir molt més de la seva pròpia història i de la dels Precursor del que s’imaginaven. Gran acció, amb conducció de vehicles pel desert (i un espectacular Final Boss), moltes més armes, nous poders i tot el que el joc anterior ja tenia, però millorat. Una de les coses curioses que m’agradaria comentar és com n’és de patent el pas del temps entre els jocs, doncs en tots ells pots reconèixer llocs del anterior, a cada qual més degradat.

No puc comentar res dels altres dos jocs que han sortit (Daxter, per PSP, i Jak X, joc de carreres) ja que no els he jugat, però no influeixen massa en els esdeveniments de la saga. Tot i així, ha estat anunciat que s’està desenvolupant una nova seqüela, Jak & Daxter: The Lost Frontier, que durà als protagonistes als confins del món en pro d’esbrinar la causa de la repentina sequera d’Eco, i això implicarà noves armes, nous reptes, i batalles aèries contra pirates entre les illes que conformaran el mapa.

La meitat de les coses que m’agraden d’aquesta saga no les puc dir perquè faria greus spoilers, i trobo que és una saga que s’ha de jugar si us agraden els jocs d’aquest tipus. És un dels jocs que més m’han marcat, i tot i que no en reveli massa en aquest article, se’l mereix, igual que els altres clàssics que aniré analitzant.

Dead Space

Vet aquí la review nadalenca! Com no podia ser d’una altra manera, he triat el joc més violent i gore que ha passat pel meu pc darrerament (perquè dels altres ja n’he escrit, clar), i de pas vull aprofitar per desitjar unes bones festes (encara que nadal i sant esteve ja hagin passat) a tots, tingueu o no motius per gaudir-les. Visca les festes del consumisme que serveixen com a excusa per posar-se sentimentals o, en el meu cas, de bon humor.

Com que no puc començar a explicar el joc pel final perquè encara no hi he arribat (i perquè la tècnica no tindria molta acceptació), començaré pel principi: La nau minera USG Ishimura no respon a les comunicacions i han enviat una nau amb un parell d’enginyers i uns quants militars a solucionar el problema, i un dels enginyers (el protagonista) a més té importants protuberàncies afectives entre la tripulació. Però la truita es gira i cau a terra quan, en arribar, es veuen cruelment atacats per uns éssers molt poc agraciats d’aspecte i mal educats, cosa que duu a la separació repentina de l’equip. A partir d’aquí, tot es va complicant mentre el joc ens porta al llarg, ample i alt de la nau.

El joc té uns gràfics genials, no podria dir que he acabat l’anàlisi sense esmentar-ho. Personalment m’encanta l’aspecte de iluminació i paisatge de les parts de la nau en què es veu l’exterior. Però el gore bastant extrem i la sang i els monstres també s’enduen el palmell en qüestió de textures, i no es poden oblidar els fabulosos menús flotants tridimensionals.

Passant a la jugabilitat, jo l’he trobat francament divertit. Les zones de gravetat zero, les presses per sobreviure en les regions sense aire, la petita estratègia a la que obliguen els enemics (no es pot disparar a sac a tot el que es mogui, has de saber bé on dispares i quan per no malgastar munició) i la impossibilitat de perdre’t per la nau (un bon sistema de seguir la missió activa) són bons testimonis de que no va fluix en quant a jugabilitat. L’únic inconvenient que té el joc (un de molt gros per a qui no li agradi el tipus de control) és que és en tercera persona i és impossible posar-lo en primera, com d’altres jocs d’aquests anys. És un control molt adecuat al tipus de joc de terror, però pot resultar un entrebanc quan es tracta d’eliminar numerosos enemics en un espai reduït. A banda d’això, no tinc cap crítica negativa pel joc. Sistema de compra de munició, armes i millores del personatge és el típic lleuger punt de rol que tampoc sol molestar en cap joc.

I com que sóc dels que sol opinar del guió, tampoc en puc dir res dolent. Potser és una mica típic i gastat, però no puc jutjar fins que n’hagi vist la totalitat. Potser després de fer-ho editi aquest paràgraf, però com que no podrà ser aquest any… Feliç 2009!

Edit: Ja l’he acabat… Puc dir que el guió es correcte, però concentra tota la seva força al final. L’he trobat emocionant i en cap cas m’he quedat encallat (jugant a dificultat mitja) però tampoc ha estat un camí de roses. Una dificultat molt equilibrada, un bon guió, un final força espectacular, una duració més que adecuada (m’ha durat unes 17 hores de joc), i una recompensa per haber-te passat el joc, que sempre s’agraeix molt.

Retorn a Ancaria

Aquest article versa sobre un joc que ha sortit recentment, Sacred 2: Fallen Angel, i que estic jugant darrerament. Com amb tots els jocs dels que escric, m’he esperat a haver-lo jugat una mica bé per comentar-ne res.

Sacred va ser un action-rpg amb els elements comuns a tots els jocs del tipus, força estàndar, que tot i així tenia una jugabilitat molt diferent a la resta. Tot i que en el joc hi ha una missió principal a seguir, l’immensa mida del mapa i la desorbitada quantitat de missions secundàries disponibles condueix a un estil de joc d’anar explorant per la teva conta, fins que no pots treure res més d’una regió i et desplaces per a seguir amb la missió principal. Sacred 2 no s’ha desviat gens d’aquest estil, que tot i que estic segur que és fàcil que a molts no pugui agradar, també té el seu punt.

Un dels atractius de Sacred 2 és la originalitat que han posat en els personatges jugables, doncs tot i tenir un mag, un tanc, un arquer… com gran part dels jocs, aquests estan ben camuflats en coses com un ésser mecànic o un no-mort bastant més fornit de l’habitual. Tampoc puc deixar de citar les montures personalitzades (depenen del personatge escollit), tan necessàries en un món tan vast.

A Sacred 2 el jugador va seguint a la vegada dos camins principals: la història principal, podent escollir entre les campanyes del bé i del mal, i la història determinada per l’heroi. Tot i que sovint les missions secundàries poden resultar còmiques o absurdes, i de vegades contenir algun ou de pasqua (pels quals Sacred és famós, qui hagi jugat al primer potser recorda al seu personatge matant no-morts amb un sabre de llum), però tot i així les missions principals segueixen un argument seriós, que acaba portant a enfrontaments amb final bosses que, tot i que triguen a aparèixer, donen uns bons combats.

Altres peculiaritats del joc són la gran quantitat de pocions que es troben amb efectes diversos (augmentar la experiència rebuda, disminuir el temps de reutilització de les habilitats) les quals cal explotar a fons, i el sistema d’habilitats on tot personatge es pot construir “combos” personalitzats. Respecte als nivells de dificultat, recomano que si heu jugat a algun rpg abans i no us voleu avorrir, escolliu el nivell “plata”, doncs sovint m’he trobat que he acabat tenint massa nivell per al punt del joc en què em trobava en nivell fàcil.

Més sobre Diablo III

Blizzard segueix subministrant, en comptagotes, informació sobre la seva pròxima obra i, tot i que no pretenc ni molt menys fer un seguiment del progrés del seu desenvolupament (altres pàgines ho poden fer molt millor: Diablo III ESP), només vull posar èmfasi en dues notícies recents:

S’ha desmentit oficialment tot rumor de que Battle.net serà de pagament. Pel que tinc entès, els rumors venien influenciats per la mala idea de Blizzard de no incloure cap tipus de mode LAN en el joc (cosa que em desagrada), però per sort jugar en línia serà gratuit.

Per últim, a la pàgina oficial han aparegut videos, imatges i informació sobre una nova classe de personatge, el Mag, bastant pròxim a la “hechicera” del Diablo II, tot i que aquesta vegada podrem triar entre home i dona (com amb tots els personatges). Només puc dir que el seu repertori d’habilitats m’ha deixat estupefacte i entusiasmat. Vegeu-ho vosaltres mateixos: Pàgina oficial.

Spore

Molt s’ha parlat ja d’aquest famós joc, i ja feia temps que en volia fer un review. Ara crec que ja el puc jutjar en condicions.

Spore és un joc que ha impactat des del primer avanç publicitari, farà ja dos anys, per la seva originalitat i per venir de l’imaginari de Will Wright, creador del joc The Sims. Des del principi estava cridat a tenir tant d’èxit com aquest, la quantitat d’expansions i seqüeles del qual resulta insultant. Certament, una de les coses que no li manquen a Spore és la originalitat, doncs no és gens fàcil crear un joc que recrea amb tant d’art la evolució de la vida des dels inicis comuns, passant per una civilització basada en la de l’homo sapiens, fins a una conquesta de la galaxia de ciencia ficció.

Però un joc d’aquestes dimensions titàniques en quant a desenvolupament no pot esperar sinó perdre moltes altres coses a canvi.

Les evidències diuen que el punt en què els creadors han posat més esforç ha estat en els editors, tant el de criatures com els de vehicles o el d’edificis. I per aquest motiu he de dir que és el millor punt del joc, el més divertit, original i ben fet (estic segur que podeu fer qualsevol nau espacial que hagueu vist en pel·lícules, sempre que sigui simètrica). L’únic inconvenient que hi ha és aquest: excepte els edificis, tot ha de ser simètric, i la quantitat de parts estarà restringida pel medidor de complexitat de l’objecte.

Passant a analitzar el joc en sí, els famosos cinc estadis (cèl·lula, criatura, tribu, civilització i espai) comparteixen facilitat d’aprenentatge i objectius similars. Tot es basa en conquerir altres ramats, tribus, ciutats o imperis galàctics, podent optar per la força o la aliança. Però des del meu punt de vista de jugador no precisament principiant, veig que molts dels estadis resulten massa simples, i fins i tot curts.

(A dalt, evolució de l’imperi Nebrei, la meva raça principal)

Hi ha gran diferència de dificultat entre els modes normal i difícil, que son els que he provat, fins al punt de que abans el considerava un joc massa fàcil i ara crec que s’agraeix que no passi gairebé res quan mors. Com deia, tots els estadis són força curts, a excepció de l’últim: L’estadi de l’espai és un món apart. En ell es concentra tota la jugabilitat i la dificultat, i tot i que el joc difícilment podria sobreviure sense els altres quatre modes (és divertit veure evolucionar la teva criatura des dels inicis, i poder agafar-li carinyo), molt menys podria sobreviure sense el mode de conquesta galàctica. Recentment he descobert un dels secrets que s’amaga al centre de la galàxia d’aquest joc, gràcies a la tecnología de control dels forats de cuc, i m’ha sorprès la importància que li han donat a la idea de la simetria (no penso desvetllar res més, hi haureu d’arribar vosaltres mateixos!).

En resum: El joc és divertit, sobretot al final, els editors són brillants, però es podria millorar molt. De fet, espero que ho facin.

Benvinguts a Rapture

Darrerament estic jugant a un joc que considero molt bo: Bioshock. Si sou una mica aficionats al món dels videojocs, segur que n’heu sentit a parlar. Tracta de l’aventura d’un naufrag en una desconeguda ciutat submarina, Rapture, fundada l’any 1946 per un tal Andrew Ryan amb un punt de vista polític hiper-capitalista, on ha passat una sèrie de fets que han acabat amb la ciutat. Ara tot el que en queda són cadàvers, mutants enfadats, i aquests duets bussejador-nena demoníaca que tan famós han fet el joc. Tot això ve d’un argument ben trobat que penso deixar que descobriu per vosaltres mateixos.

L’argument, com deia, és una bona idea, així com l’ambientació. De fet el joc està ple de bones idees. A banda de tenir uns gràfics collonuts, amb ènfasi en el tractament realístic de fluids (lligat a la idea de la ciutat submarina), cal destacar una jugabilitat molt important. No hi ha massa varietat d’enemics, i els conceptes són els típics d’un FPS. Però a això li hem d’afegir que pots acabar amb els enemics de mil maneres diferents: Cremant-los, congelant-los i trencant-los, també els pots atordir amb electricitat i aprofitar quan estan en regions inundades per electrocutar-los a tots, i fins i tot pots deixar que el sistema de seguretat de Rapture, prèviament piratejat per tu mateix, els cusi a trets.

Tot això, combinat amb el minijoc de piratejar artefactes, el qual és una versió del ben conegut Pipes (o canonades), els detalls de poder millorar les teves armes o de fabricar diferents tipus de municions per a cadascuna amb ingredients que vas trobant arreu, i la gestió dels poders del teu personatge (actius, a mode de màgies, anomenats plàsmids, i passius, anomenats tònics) fan del joc, en conjunt, un cúmul de diversió.

Recomanat provar-lo. Advertència: Té uns requisits mínims força alts.

Diablo III

Efectivament, ja és aquí. La primera pregunta que em vaig fer en assabentar-me’n fou si es tractava d’un altre rumor, però no. Aquí ho teniu:

Diablo III

Si sou la meitat de fans que jo del que va ser la obra mestra dels Action-RPG, a partir d’aquest moment (i fins i tot des d’abans) estareu esperant amb candeletes que aquest joc vegi la llum, doncs promet fer allò que ningú més ha pogut fer: Superar a Diablo II. Aquell gran Diablo II que vaig descobrir quan el joc ja es podia considerar vell, i em va entretenir com cap joc d’ordinador ha fet mai, i encara hi seguiria jugant si no fós perquè els mateixos mapes de sempre cansen.

Diablo III es presenta dient que tindrà tot el que el seu antecessor tenia de bo, i algun detall més molt atractiu. Així per sobre citaré gràfics esparverants, accessos directes d’habilitats, pocions “de recollida instantània”, comparativa d’atributs dels objectes (sistema patentat, em penso, pel joc Titan Quest, un joc força bo però molt mal programat), interacció amb l’entorn a nivell destrucció, habilitats precioses i un argument que estic segur que estarà a l’alçada del de la preqüela.

Per als frikis incondicionals de la saga, també es conservaran elements argumental-estètics dels anteriors, com ara personatges (El ja mitificat bàrbar, Deckard Caín, i pel que sembla l’arcàngel Tyrael també), i llocs (Tristàn, el ¡cràter! Arreat).

Però poca cosa més revela la pàgina. Un parell de vídeos que fan caure la baba, i moltes preguntes sense resposta. Merchandising pur i dur. Però no dubto que, quan l’acabin, triguin molt o poc, quedarà patent que és una feina ben feta. I d’això n’estic segur perquè Blizzard no es pot dir que tingui problemes de pressupost. Des del meu blog us dic, oh deu milions de jugadors del World of Warcraft, gràcies! Heu fet possible que aquesta meravella vegi la llum algun dia, igual que han continuat també la “saga” de Starcraft, joc que no he tingut el plaer de provar, però estic al corrent que té una immensa comunitat d’incondicionals darrere.

Quan trigarà en sortir? Ningú extern a Blizzard ho sap. Mesos? Un any? Dos? M’esperaré el que faci falta.

The Cake is a Lie

Portal és un joc especial que, en el temps que porta al mercat (poc més de mig any) ha aconseguit, per una banda, calar fons al cor de molts gamers, i de l’altra, passar desapercebut per molts més. El fet és que es tracta d’un joc que una vegada domines et pots acabar en una hora i escaig (la primera vegada se sol trigar força més, per això) però tot i ser tan curt és una obra d’art.

Per una banda podem destacar l’originalitat. En un temps en què l’originalitat en els videojocs es basa en mesclar RPG (Role Playing Game) amb FPS (First Person Shooter) i en treure nous MMORPG’s, és bo veure coses com Portal: El jugador disposa d’un dispositiu que projecta portals en superfícies planes de l’escenari creant així una connexió inter-espacial (només dos portals poden ser oberts simultàniament). Això provoca una gestió per part del jugador de les tres dimensions i de certes lleis físiques mai vista. També provoca que el joc no sigui recomanable per a aquells qui es maregen amb el motor gràfic de Half-Life 2, ni molt menys els que es poden marejar amb els jocs d’ordinador en general. Gràcies a tal mecanisme, podem resoldre un seguit de trencaclosques que planteja el joc els quals requereixen primerament una comprensió de l’escenari en què ens trobem. L’objectiu del joc serà, per tant, anar superant aquests reptes de lògica fins arribar al final. La idea original dels portals ve del joc Narbacular Drop, els creadors del qual posteriorment van passar a formar part de VALVe i van refinar la idea fins a enllestir Portal.

Per altra banda, cal destacar la història. Això resulta difícil de fer sense desvetllar els seus secrets. Només diré que és sorprenent la simplicitat amb la que creen una personalitat complexa i misteriosa al temps que introdueixen de manera subliminar la història en el context del Half-Life 2 (tot i que és perfectament comprensible si tal joc no s’ha jugat). Això no ho comprendreu si no heu arribat ben bé al final, però una cosa us puc dir: El joc ha fet famosa la cita que dona títol a aquest article, una cita que, ben mirada, duu molta filosofia darrere.