Amb la primera entrada de l’any inauguro nova secció: Videojocs clàssics. Aquest quadrimestre m’està portant més feina de la que desitjaria (i la que desitjo és menys de la meitat de la que la meitat de nosaltres mereixem), i això va en clar detriment de les atencions al blog. Però no és mort! I per això, avui analitzarem una gran saga de videojocs: Jak & Daxter.
Jak & Daxter: The Precursor Legacy va ser el primer joc que vaig tenir per PS2. Va ser dels primers jocs de acció-plataformes en tractar tot el mapa del joc com un continu ininterromput, sense canvis de nivell, cosa que es podria considerar una de les causes de la posterior explosió dels jocs de “món obert”, dels quals parlaré en un altre moment. Jak & Daxter plantejava un joc senzill, anar complint missions (a escollir) fins tenir cert nombre que et permetia passar a la següent zona del mapa, i ho unia amb una història simple: Un dolent que vol fer-se amb el control d’antics poders ocults, i un heroi que no parla, guiat pel seu amic accidentalment transformat en llúdriga-mostela, amb l’objectiu de parar-li els peus a aquest malvat. Tot i així, el joc aconseguia treure’t rialles i emocionar-te, o posar-te nerviós per aconseguir certes missions francament dures. Un dels punts forts del joc recau en la seva ambientació, fen-te passar per mapes molt variats i mantenint sempre el rerefons d’aquells poders antics que Gol (el dolent) volia controlar: El món es mou per forces anomenades Eco, i dividides en tipus segons el color i efecte d’aquesta substància. Una civilització antiga, els Precursor, van aconseguir dominar a la perfecció l’Eco, i després van desaparèixer. Ara tot el món és ple de ruïnes Precursor, i moltes segueixen en plenes capacitats. Aquest és el meu punt preferit: l’ombra sempre constant de grans forces que van dominar el món fa temps i que, tot i desaparegudes temps enrere, encara dominen el transcurs dels esdeveniments.
Aquest rerefons va ser mantingut per les dues grans seqüeles que va rebre el joc. A Jak II: Renegade, els desenvolupadors van transportar la història a un futur llunyà i van inundar la ambientació de tec
nologia, armes de foc i una gran ciutat, que va servir una mica d’herència del tipus de joc de Grand Theft Auto, però sense perdre el fil argumental, ara més allunyat dels Precursor i més centrat en els nous problemes del món: Una guerra oberta contra plagues de monstres i molts misteris sense resoldre, tot pigmentat amb les noves capacitats del protagonista: Parlar, i transformar-se en una bèstia de Eco obscur degut a ser capturat i sotmès a un experiment. Tot i l’increment de dificultat en la jugabilitat, el joc no va perdre gens de qualitat.
Finalment va arribar la tercera part, Jak 3, la més espectacular i èpica de totes. La clau d’aquest joc fou que ajuntava en un les històries dels dos anteriors, junt amb la ambientació. La guerra es tornava més crua a la 
capital, i Jak i Daxter eren desterrats a les estepes degut a corrupcions governamentals, lloc on acabarien per descobrir molt més de la seva pròpia història i de la dels Precursor del que s’imaginaven. Gran acció, amb conducció de vehicles pel desert (i un espectacular Final Boss), moltes més armes, nous poders i tot el que el joc anterior ja tenia, però millorat. Una de les coses curioses que m’agradaria comentar és com n’és de patent el pas del temps entre els jocs, doncs en tots ells pots reconèixer llocs del anterior, a cada qual més degradat.
No puc comentar res dels altres dos jocs que han sortit (Daxter, per PSP, i Jak X, joc de carreres) ja que no els he jugat, però 
no influeixen massa en els esdeveniments de la saga. Tot i així, ha estat anunciat que s’està desenvolupant una nova seqüela, Jak & Daxter: The Lost Frontier, que durà als protagonistes als confins del món en pro d’esbrinar la causa de la repentina sequera d’Eco, i això implicarà noves armes, nous reptes, i batalles aèries contra pirates entre les illes que conformaran el mapa.
La meitat de les coses que m’agraden d’aquesta saga no les puc dir perquè faria greus spoilers, i trobo que és una saga que s’ha de jugar si us agraden els jocs d’aquest tipus. És un dels jocs que més m’han marcat, i tot i que no en reveli massa en aquest article, se’l mereix, igual que els altres clàssics que aniré analitzant.
Avui analitzem un altre clàssic que va calar fons en el meu cor com en el de molts altres. Res es pot dir de Final Fantasy VII que no s’hagi dit ja. Aquest article no és per dir la meva sobre aquesta obra d’art (que també aprofitaré per fer-ho), sinó per fer una crida a tots aquells que no hi heu jugat, i que per casualitats del destí llegiu això, per a què repareu aquest error de la vostra vida.
una OVA d’anime, i quatre jocs (preqüeles i seqüeles, dos per a mòbils, un per a PSP i un per a PS2), a cada qual més insultant i mercantilista (hi ha excepcions), que conformen la “Compilation of Final Fantasy VII”. Si no fos el millor, no seria l’únic en què la gent es deixa diners. A més, és considerat un dels millors videojocs de la història (sol aparèixer entre els deu primers llocs dels top 100 històrics). 
Tothom que sàpiga en quin costat d’un pad hi ha el joystick de moviment coneix el nom de Sephiroth (Sefirot per a aquells que vam gaudir de la patètica traducció del joc a l’espanyol, i tot i així vam acabar agafant carinyo a expressions com “Allévoy!” per comptes de “¡Allá voy!”). Té, sens dubte, un dels millors guions de tots els videojocs. No és fàcil fer posar la pell de gallina al jugador amb quatre campanades i vuit polígons negres i grisos, però Squaresoft ho va aconseguir amb Sephiroth, fins i tot sense tenir aquest tanta importància a la història del joc com la que molts creuen que té.
entregues de la saga.
